El teu cos és una casa inevitable contra el mur, rere la fosca permanent. Dividit entre tu i jo, només el cim inesborrable, el lent bes mort de cada vòmit. Lluminotècnia ferida, somni, color que ens escup. Voldré omplir-te a poc a poc, amb parsimònia de cendra. El teu cos és el meu membre.
El temps s'ha tallat algunes venes, noctàmbul de por.
La casa esdevé un disbarat, i dóna voltes.
Lectures d'Artaud, sobre el cinema.
Han bombardejat Bengasi, el Mediterrani.
La nit passarà com moltes altres.
Te sentiré aferrada a mi, com un èczema.
Somiarem que Jean Genet ha mort.
BRG
15-16 abril 1986
