dijous, 31 de desembre del 2015

Subratllats (12)

que els sols i els núvols passen com ocells (o únicament, potser, com sols. com núvols)

                                                                                    Gerard Vergés

Gerhard Richter, Núvol, 1971

dimecres, 30 de desembre del 2015

Subratllats (11)

Si prescindimos de la deformación filosófica, ¿qué es lo que queda como figura histórica?

                                                                             Werner Jaeger
                                                                             Paideia: los ideales de la cultura griega
                                                                        Fondo de Cultura Económica, Madrid, 2004
                                                                             Traducció: Joaquim Xirau

Cartell d'Aleksandr Ródtxenko per a la pel·lícula de Sergei Eisenstein "El cuirassat Potemkin"


SI

Si cada cosa la féssim al seu moment, quin temps ens quedaria?

                                                                                      BRG
                                                                                      30-XII-2015

Fotografia: BRG

dimarts, 29 de desembre del 2015

Rainer Maria Rilke (5)

Puisque tout passe, faisons
la mélodie passagère;
celle qui nous désaltère,
aura de nous raison.

Chantons ce qui nous quitte
avec amour et art;
soyons plus vite
que le rapide départ.

                               Rainer Maria Rilke
                               (Vergers)

Ja que tot passa, fem
la melodia passatgera;
allò que ens desassedega,
rebrà nostra raó.

Cantem el que ens deixa
amb amor i amb art;
siguem més veloços
que la ràpida partença.

                                  R.M.R.
                                  (Versió catalana: BRG)

Puesto que todo pasa, hagamos
la melodía pasajera;
aquello que nos quita la sed,
obtendrá nuestra razón.

Cantemos lo que nos abandona
con amor y con arte;
seamos más veloces
que la rápida partida.

                                  R.M.R.
                                  (Versió castellana: BRG)

Fotografia: BRG

Rainer Maria Rilke (4)

Comment encore reconnaître
ce que fut la douce vie?
En contemplant peut-être
dans ma paume l'imagerie

de ces lignes et de ces rides
que l'on entretient
en fermant sur le vide
cette main de rien.

                                     Rainer Maria Rilke
                                     (Vergers)

Com encara reconéixer
el que fou la dolça vida?
Contemplant tal volta
al meu palmell la imatgeria

d'aquestes línies i d'aquestes rues
que es conserven
tancant sobre el buit
aquesta mà de no res.

                                    R.M.R.
                                    (Versió catalana: BRG)

¿Cómo todavía reconocer
lo que fue la dulce vida?
Contemplando tal vez
en mi palma las imágenes

de estas líneas y de estas arrugas
que se conservan
al cerrar sobre el vacío
esta mano sin nada.

                                   R.M.R.
                                   (Versió castellana: BRG)

Fotografia: palm-reading.org
                       

Rainer Maria Rilke (3)

PORTRAIT INTÉRIEUR

Ce ne sont pas des souvenirs
qui, en moi, t'entretiennent;
tu n'es pas non plus mienne
par la force d'un beau désir.

Ce qui te rend présente,
c'est le détour ardent
qu'une tendresse lente
décrit dans mon propre sang.

Je suis sans besoin
de te voir apparaître;
il m'a suffi de naître
pour te perdre un peu moins.

                                     Rainer Maria Rilke (4-XII-1875 / 29-XII-1926)
                                   

RETRAT INTERIOR

No són pas records
els qui, en mi, t'hi mantenen;
tu no ets pas més meva
per la força d'un bell desig.

El que et torna present,
és el revolt ardent
que una tendresa lenta
descriu a la meva pròpia sang.

Estic sense necessitat
de veure't aparèixer;
n'he tingut prou amb néixer
per a perdre't una mica menys.

                                            R.M.R.
                                            (Versió catalana: BRG)

Leonid Pasternak (1862-1945): "Rainer Maria Rilke"






Rainer Maria Rilke (2)

LA DÉESSE

Au midi vide qui dort
combien de fois elle passe,
sans laisser à la terrasse
le moindre soupçon d'un corps.

Mais si la nature la sent,
l'habitude de l'invisible
rend une clarté terrible
à son doux contour apparent.

                                          Rainer Maria Rilke
                                          (Vergers)

LA DEESSA

Al buit migdia que dorm
tantes voltes com ella passa,
sense deixar-ne a la terrassa
la mínima sospita d'un cos.

Però si la natura la sent,
l'hàbit de l'invisible
torna una claredat terrible
el seu dolç contorn aparent.

                                           R.M.R.
                                           (Versió catalana: BRG)

Busto de la Diosa Tanit
Deessa Tànit

dilluns, 28 de desembre del 2015

Notes de dietari (39)



La innocència s'encomanaria.

                                               BRG
                                               28-XII-2015

Ellsworth Kelly, Orange Relief with Blue (2011). All Images via Matthew Marks
Ellsworth Kelly (1923-2015)
Relleu taronja amb blau. 2011
Imatge: Matthew Marks Gallery





dissabte, 26 de desembre del 2015

Pierre Reverdy (1)

Les buveurs d'horizon
Les venins et la lie sur la mer prisonnière
les vices emperlés aux colliers des vaisseaux
ces hommes sans regard au sang chaud des croisières
ces hommes ténébreux dont l’amour vit sur l’eau
Leurs yeux s’ouvrent comme des cages
ivres et titubants sous le poids des souvenirs
ils rentrent dans le creux des bouges
ils se cachent
et l’exil et le spleen et l’ennui se partagent
leur cœur et leur esprit comme des fruits trop mûrs
Les souffles chauds sur les perrons au seuil des portes
contre les boulevards et les cours de la nuit
les plages et les ports
les aventures mortes
dont l’ardeur se détache fermente et vient rancir
les narines gonflées par de fauves parfums
des relents d’efforts
de luttes sauvages
d’agonies obscures dans l’ombre des tables
Les ventres roulés sous les plaques de ces tombeaux
l’oreille encombrée par des mots trop lourds
et des noms trop beaux
sous l’arc du front bandé les flèches aiguës du désir
ce soir l’esprit troublé du goût irritant de partir
au verso blanc du monde sur des chemins nouveaux
sur les quais sans espoir vers les retours soudains
Partir toujours partir
courir à la renverse
les départs dépistés sur les traits du matin
à la conquête des solitudes étrangères
que le rêve haletant connaît seul et traverse
comme un désert ardent un désert humide
où la chair et l’esprit se mêlent
dans une boue savoureuse
ivresse du sang mêlé
de la détresse de mon cœur et de mon corps
au monde entier
                                                  Pierre Reverdy (1889-1960)

Els bevedors d'horitzó
Els verins i el solatge sobre la mar presonera
els vicis emperlats als collarets dels vaixells
aquests homes sense mirada a la sang calenta dels creuers
aquests homes tenebrosos l'amor dels quals viu sobre l'aigua

Se'ls obren els ulls com gàbies
èbries i titubants sota el pes dels records
entren de nou a l'enclotat dels tuguris
s'hi amaguen
i l'exili i l'esplín i l'enuig comparteixen
cor i esperit talment fruites massa madures

Els hàlits calents sobre les escalinates al lindar de les portes
contra els bulevards i els passeigs de la nit
les platges i els ports
les aventures mortes
l'abrandament de les quals es destaca fermentada i enranceix
els narius inflats per falsos perfums
ferum d'esforços
lluites salvatges
agonies obscures a l'empara de les taules

Els ventres enrotllats sota les làpides d'aquestes tombes
l'oïda embussada per mots massa feixucs
i per noms massa bells
sota l'arc del front embenat les fletxes agudes del desig
aquest vespre l'esperit neguitejat pel gust irritant de partir 
al dors blanc del món sobre els nous camins
sobre els molls sense esperança envers els retorns sobtats

Partir sempre partir
córrer d'esquena
les partides rastrejades sobre les faccions del matí
a la conquesta de les solituds estranyes
que el somni panteixant coneix sol i travessa
com un desert ardent un desert humit
on la carn i l'esperit es mesclen
en un fang saborós
embriaguesa de la sang barrejada
del destret del meu cor i del meu cos
al món en la totalitat 

                                                    P.R.
                                                   (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Brassaï

dijous, 24 de desembre del 2015

Gerard Vergés/François Villon (1)

Quan és Nadal envien els notaris
targes postals amb neu i purpurina.
Quan és Nadal, del vent viuen els llops.*                       110
Teníem fam, i amable era la lloba.
Penso en les vuit mamelles de la lloba,
penso en l'alè nutrici de la lloba,
penso en l'ombra rogenca de la lloba.*


110. Hi ha uns versos de François Villon que diuen:

                   Sur le Noël, morte saison,
                   que les loupes se vivent du vent.


  Al mateix poema -"La lais"- Villon fa testament, recurs tot sovint emprat per ell com a matèria poètica, alhora divertida i amarga. També Ròmul, potser influenciat pel poema de Villon, escriu un breu esborrany de legat. Ròmul havia traduït, temps enrere, bona part de l'obra de Villon. Heus ací la

                    BALADA DELS PROVERBIS

         Tant grata la cabra, que jeu malament;
         tant va el càntir a l'aigua que es clivella, un dia,
         tant s'escalfa el ferro que es posa roent,
         tant el pica el mall que el ferro es revincla,
         tant pesa i val l'home com és estimat,
         tant l'home s'allunya que tothom l'oblida,
         tant dolent és l'home com és desdenyat,
         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

         Tant i tant parlem que ens contradiem,
         tant val bona fama com mercè adquirida,
         tant es pot prometre que tot s'ho enduu el vent,
         tant prega la veu que és la veu oïda;
         tant més vols la cosa que més has buscat,
         tant com l'has cercada l'has aconseguida,
         tant l'has ignorada com menys singular,
         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

         Tant s'estima un gos que se l'alimenta,
         tant la cançó corre que tothom l'ha dita,
         tant la fruit es guarda que de cucs s'emplena,
         tant bateu la plaça que l'heu conquerida;
         tant hom es retarda que falla l'empresa,
         tant hom s'adelera que perd la partida,
         tant fort abracem que ofeguem la presa,
         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

         Tant gran és l'escarni que ja ni riem,
         tant has malgastat que no tens camisa,
         tan franc es pot ésser que tot es malmet,
         tant més val dar cent que prometre mília;
         tant s'estima Déu que l'Esglèsia neix,
         de tant que heu donat, manllevar us caldria;
         tant bufa la brisa que es transforma en vent,
         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

                         Tramesa al Príncep

         Tant temps viu el boig que espavila el cap,
         tant d'enllà se'n torna com enllà ha fet via,
         tant l'han castigat que ja n'està fart,
         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

                                                                       Gerard Vergés
                                                                       L'ombra rogenca de la lloba
                                                                       Poesia completa 1982-2014



Giotto
Nadal
Capella dels Scrovegni o de l'Arena, Pàdua
1304-1306

dimecres, 23 de desembre del 2015

Ramon Muntaner (2)

E encara hi hac d'altres convinences que a mi no cal contar.

                                                                           Ramon Muntaner (1265-1336)
                                                                           Crònica

Fotografia: BRG

dimarts, 22 de desembre del 2015

Henri Cartier-Bresson (2)

No es mira el més enllà.
No fa mirar que siguis
l'expert en soledat
que promou alegria
i/o decepció.
Ensenya'm què no fer
amb la fotografia
de la vida mortal
que l'amor presideix
quan l'odi enveja l'home,
perquè ell sí pot triar.

                                   BRG
                                   22-XII-2015

Fotografia: Martine Franck
Cartier-Bresson admirant una pintura de Goya. Museu del Prado. Madrid, 1993

dilluns, 21 de desembre del 2015

Antonio Colinas (2)

¿QUÉ FUE DE AQUELLAS MÚSICAS?

la música te hacía estremecer,
                              si llorabas

¿Qué fue de aquellas músicas de un tiempo
en Europa, las de mi juventud?
Me recibió Milán
con la nieves de enero
y con aquel concierto para oboe
de Marcello.

Creo que, desde entonces, ya no he sido el mismo.
Pocos días después se reafirmó
aquella especie de metamorfosis
en el Teatro Lírico: I Musici
escribieron el júbilo encendido
de Vivaldi en mis ojos.
¿O fui otro al seguir cada paso, casa gesto
de la pequeña-grande Carla Fracci
en el Preludio a la siesta de un fauno?

Sí, sentí que era otro en la Scala,
al escuchar las sinfonías de Mahler
(cincuenta años después de que él muriera)
como una mar serena que ascendiera,
como una tormenta que llegó,
conducida por las manos 
de Claudio Abbado.
¿O la transformación del que fui en el que soy
se dio aquella noche en que llovía mansa-
mente sobre la estatua de Leonardo
da Vinci?
                Pasaban relumbrando 
los coches mientras dentro del teatro
la voz de ángel de Mirella Freni
nos iba ofrendando cada aria
de La Bohème.
(Durante el entreacto, me asomé
a la terraza.
                   La lluvia
había cesado. 
                      La plaza y sus palacios
eran de plata.)

¿Qué fue de aquellas músicas de entonces?
¡Fueron tantas y tan
turbadoras, casi como un veneno que embriagara!
Músicas en países y en anocheceres
inesperados, mientras fuera
cada estación del año
tejía tramas de oro, de niebla, o de escarcha
en mis pestañas.
¿Y aquel concierto en el Conservatorio de 
Ginebra, que dieron los alumnos de Nikita
Magaloff?
Un año antes yo había escuchado
a Nikita Magaloff.
Me asaltó su piano en el Teatro
Donizetti de Bérgamo
mientras fuera arreciaba una borrasca
que tronchaba las ramas de los árboles.

El Arte de la Fuga,
aquella matemática celeste
de las notas de Bach,
me serenó una noche en la catedral
de Berna.
Más tarde, escucharía a Bach interpretado
por Richter, tras la puerta cerrada
de un palacio de Bonn,
mientras fuera el otoño discurría
con sus llamas
por las aguas del Rin.
(A Bach lo interpretaba aquella noche
Sviatoslav Richter, no Karl Richter,
el que nos entregó acaso las mejores versiones
de los Conciertos de Brandenburgo.
En el 5º i el 6º conciertos, Bach y Karl
Richter nos demostraron
que el hombre y su Arte
pueden ser en la vida algo más que ceniza
para la muerte.

Y yo acababa siempre escapando
hacia la otra orilla
de los lagos alpinos.
Llevaba en el bolsillo de mi abrigo
un libro de Rousseau que no leía:
Las ensoñaciones del paseante solitario.
Y cuando anochecía,
regresaba yo solo
en el último barco
hacia las temblorosas 
luces de la otra orilla.
O, de día, ascendía a las montañas.
Seguía los senderos por los bosques
hasta que, ya en la cima, me tumbaba
sobre la nieve, bajo un sol
de hielo azul.
Acaso lo que hacía era huir
de aquellas músicas
que me enloquecían dulcemente al privarme
de la razón común.

¿Y las inesperadas melodías
de Praga en cada esquina, aquel Mozart
que volvía a sonae en la capilla
donde él había actuado siglos antes?
¿Y aquella melopea del incienso
combinada con cantos ortodoxos
en iglesias con frescos desconchados
en el monasterio
de Nauzí?
Fueron tiempos muy duros aquellos, parecidos
a heridas que sangraban sólo música
para a la vez sanarme y enfermarme,
para enfermarme y para sanarme.

¿Qué fue de aquellas músicas de un tiempo
en Europa, las de mi juventud?
Me extraviaron, me hicieron perder
la razón. 
              Mas, perdiéndola,
encontré otra razón más poderosa
para mi vida.
Desde entonces,
creí en algo más que en la ceniza
y mi razón no es ya
razón para la muerte.

                                                      Antonio Colinas
                                                      21.XII-2014
                                                      Bajo las raíces
                                                      (40 años de Sepulcro en Tarquinia)
                                                      Edición de Ben Clark                      
                                                      La Isla de Siltolá
                                                      Sevilla, 2015


QUÈ EN VA SER D'AQUELLES MÚSIQUES?

la música et feia estremir,
                        si ploraves

Què en va ser d'aquelles músiques d'un temps
a Europa, les de la meva joventut?
Em va rebre Milà
amb les neus de gener
i amb aquell concert per a oboè
de Marcello.

Crec que, des d'aleshores, ja no he estat  el mateix.
Pocs dies després va reafirmar-se
aquella espècie de metamorfosi
al Teatre Líric: I Musici
varen escriure la gaubança encesa
de Vivaldi als meus ulls.
O vaig ser un altre en seguir cada passa, cada gest
de la petita-gran Carla Fracci
al Preludi a la migdiada d'u faune?

Sí, vaig sentir que era un altre a la Scala,
en escoltar  les simfonies de Mahler
(cinquanta anys després que ell morís)
com una mar serena que ascendís,
com un temperi que arribà,
conduits per les mans
de Claudio Abbado.
O la transformació del que jo era en el que sóc
va tenir lloc aquella nit que plovia mansa-
ment sobre l'estàtua de Leonardo
da Vinci?
                Passaven llambrejant
els cotxes mentre dins del teatre
la veu d'àngel de Mirella Freni
ens anava ofrenant cada ària
de La Bohème.
(Durant l'entracte, vaig guaitar
a la terrassa.
                    La pluja
havia cessat.
                     La plaça i els seus palaus
eren de plata.)

Què en va ser d'aquelles músiques d'aleshores?
Varen ser tantes i tan
torbadores, quasi com un verí que embriagués!
Músiques a països i a llostres
inesperats, mentre fora
cada estació de l'any
teixia trames d'or, de boira, o de gebre
a les meves pestanyes.
I aquell concert al Conservatori
de Ginebra, que daren els alumnes de Nikita
Magaloff?
Un any abans jo havia escoltat 
Nikita Magaloff.
M'assaltà el seu piano al Teatre
Donizetti de Bèrgam
mentre a fora es refermava una borrasca
que estellava les branques dels arbres.

L'Art de la Fuga,
aquella matemàtica celest
de les notes de Bach,
m'asserenà una nit a la catedral
de Berna.
Més tard, escoltaria Bach interpretat
per Richter, rere la porta tancada
d'un palau de Bonn,
mentre a fora la tardor discorria 
amb les seves flames
per les aigües del Rin.
(Bach l'interpretava aquella nit
Sviatoslav Richter, no pas Karl Richter,
qui ens entregà per ventura les millors versions
dels Concerts de Brandenburg.
Als 5è i 6è concerts, Bach i Karl
Richter ens demostraren
que l'home i el seu Art
poden ser a la vida quelcom més que cendra
per a la mort.

I jo m'acabava sempre escapant
cap a l'altra vora
dels llacs alpins.
Duia a la butxaca del meu abric
un llibre de Rousseau que no llegia:
Els somieigs del passejant solitari.
I quan es feia fosc,
regressava jo sol
amb l'últim vaixell
cap a les tremoloses 
llums de l'altra vora.
O, de dia, ascendia les muntanyes.
Seguia els senderols pels boscos
fins que, ja al cim, em tumbava
dalt la neu, sota un sol
de gel blau.
Per ventura el que feia era fugir
d'aquelles músiques 
que m'enfollien dolçament en privar-me
de la raó comuna.

I les inesperades melodies
de Praga a cada cantonada, aquell Mozart
que tornava a sonar a la capella
on ell hi havia actuat segles abans?
I aquella melopea de l'encens
combinada amb cants ortodoxos
a esglèsies amb frescos crostaparats
al monastir
de Nauzí?
Varen ser temps molt durs aquells, semblants
a ferides que sagnaven sols música
per alhora sanar-me i emmalaltir-me,
per a emmalaltir-me i per a sanar-me.

Què en va ser d'aquelles músiques d'un temps
a Europa, les de la meva joventut?
M'esgarriaren, em feren perdre
la raó.
           Mes, en perdre-la,
vaig trobar una altra raó més poderosa
per a la meva vida.
Des de llavors, 
vaig creure en quelcom més que en la cendra
i la meva raó ja no és
raó per a la mort.

                                            A.C.
                                            21-XII-2014
                                            (Versió catalana: BRG, 21-XII-2015)


Fotografia: © Reinhard Huamán Mori

dijous, 17 de desembre del 2015

Claude Esteban (1)

Armure du matin
Je ne sors plus
de moi. Je traverse
mes lèvres
sans voir que le soleil
déchire l’air
...................les murs.
J’invente des couloirs
où le froid s’accumule
courbe
jusqu’à ce cri.
                       Claude Esteban (1935-2006)

Armadura del matí

Ja no surto més
de mi. Travesso

els meus llavis

sense veure que el sol
esquinça l'aire
........................els murs.

Invento colors
on el fred s'hi acumula

corb

fins aquest crit.

                               C.E.
                               (Versió catalana: BRG)

Fotografia: BRG



dilluns, 14 de desembre del 2015

Notes de dietari (38)

JEANNE HÉBUTERNE

On cau aquell silenci del passat
que s'envolava, suïcida, amb tu?
Qui no et conegui, que regressi lluny
si va sortir la vida, amb l'art, unida!
No m'has entès? No toc de peus a terra?
Gemegaria el meu desig, fas por,
la tendra mà m'acaricia el bony
que, per moments, atrapa el galze teu,
i amb ulls d'ametlla mors, pèl-roja, Jeanne,
a punt del xoc i desvestida, prou!

                                                     BRG
                                                     14-XII-2015

Jeanne Hébuterne


dijous, 10 de desembre del 2015

Guillaume Amfrye de Chaulieu (1)

APOLOGIE DE L'INCONSTANCE EN 1700

Loin de la route ordinaire,
Et du pays des romans,
Je chante, aux bords de Cythère,
Les seuls volages amants,
Et viens, plein de confiance,
Annoncer la verité
Des charmes de l'inconstance
Et de l'infidélité.

Si nature, mère sage
De tous ces êtres divers,
Dans les goûts n'était volage,
Que deviendrait l'univers?
La plus tendre tourterelle
Change d'amour en un an ;
Et le coq le plus fidèle
De cent poules est l'amant.

La beauté qui vous fait naître,
Amour, passe en un moment ;
Pourquoi voudriez-vous être
Moins sujet au changement?
C'est souhaiter que la rose
Ait, pendent tout un été,
De l'instant qu'elle est éclose
La fraîcheur et la beauté.

Un arc, des traits et des ailes,
Qu'on t'a donnés sagement,
Du Dieu des amours nouvelles
Sont le fatal ornement.
Qui, voyant cet équipage,
Ne croira facilement
Qu'il ne faut pas qu'on s'engage
D'aimer éternellement?

Aimons donc, changeons sans cesse ;
Chaque jour nouveaux désirs;
C'est assez que la tendresse
Dure autant que les plaisirs.
Dieux! ce soir qu'Iris est belle!
Son coeur, dit-elle, est à moi.
Passons la nuit avec elle,
Mais comptons peu sur sa foi.

                       Guillaume Amfrye de Chaulieu (1639-1720)

APOLOGIA DE LA INCONSTÀNCIA EN 1700

Lluny de la ruta ordinària,
I del país dels romanços,
Jo canto, a les ribes de Citera,
Els només vel·leitosos amants,
I vinc, ple de confiança,
A anunciar la veritat
Dels encants de la inconstància
I de la infidelitat.

Si la natura, sàvia mare
De tots aquests éssers diversos,
Amb els gustos no fos vel·leitosa,
Què esdevindria l'univers?
La més tendra tòrtora
Canvia d'amor cada any ;
I el gall més fidel
De cent gallines n'és l'amant.

La bellesa que et fa néixer,
Amor, passa en un moment ;
Per què voldries tu ser
Menys subjecte al canvi?
És de desitjar que la rosa
Tingui, durant tot un estiu,
Des de l'instant que es desclou
La frescor i la bellesa.

Un arc, sagetes i ales,
Que amb saviesa t'han donat,
Del Déu dels nous amors
En són el fatal ornament.
Qui, veient aquest equipatge,
No creurà fàcilment
Que no cal pas d'empenyorar-se
A estimar eternament?

Estimem, doncs, canviem incessantment ;
Cada dia nous desitjos ;
N'hi ha prou que la tendresa
Duri tant com els plaers.
Déus! aquest vespre, que n'és de bella Iris!
El seu cor, diu ella, és meu.
Passem la nit amb ella,
Però comptem poc amb la fe seva.

                                                  G.A.d.Ch.
                                            (Versió catalana: BRG)

Antoine Watteau (Pelegrinatge a l'illa de Citera, 1717)





dimarts, 8 de desembre del 2015

Subratllats (10)

Murió mi eternidad y estoy velándola.

                                                      César Vallejo
                                                      La violencia de las horas

Fotografia: BRG

dilluns, 7 de desembre del 2015

Subratllats (9)

JUAN GRIS

La mañana es la forma de una taza humeante
de café muy cargado, que es lo que desayuna
la luz mientras espera que Juan Gris la reciba.
Ella, azul toda, espera por la música,
la cadencia aritmética de cámara,
que Juan Gris le ha pintado para cuerda...
La melodía a dúo cruza un puente en el barco
de la naturaleza pasajera
del amor y la vida y el recuerdo del agua.

Hace tiempo que llueve por la fruta que él pinta,
las cerezas le aman y las uvas ajustan
el racimo a la forma de sus fruteros planos.
Los extremos del mundo
concurren en la línea de su abierta ventana:
se han convertido en aire las cortinas
para el triángulo ocre del velero
que aproxima la seda azul de la bahía
al borde de su mesa fragante de manzanas...
El corazón del horizonte crece
en la mirada, GRIS, que le da forma.

                                              Luis Javier Moreno
                                              (Segovia, 29-XII-1946/7-XII-2015)

Juan Gris (La finestra oberta, 1921)

diumenge, 6 de desembre del 2015

Notes de dietari (37)

El foc lent del poema,
la música amb desig
que s'escolta per dins
quan a fora no hi ets.
Passen dues al·lotes.
És matí de diumenge.

                                  BRG
                                  6-XII-2015

Vassily Kandinsky (Dues al·lotes)

dissabte, 5 de desembre del 2015

Notes de dietari (36)

En el sí del teu pit
m'hi entretinc sense perdre'm
boca avall el desig
la raó desprovista
d'aquestes mans tan cegues
que no hi són que no es veuen
que xaropen el temps
des d'abans i no tornen
magatzem de carícies
la fredor que és calenta
el contrast que no som
univers unitat
soledat i besada
la pell blanca els cabells.

                                        BRG
                                        5-XII-2015

Fotografia: Yvonne Chevalier
S/T Nu femení, 1930

dimarts, 1 de desembre del 2015

Notes de dietari (35)

El centre en el no res
de la teva cara
que s'amaga
i alhora es veu.

Després de què vindrà
la soledat cap a nosaltres?

                                          BRG
                                          2-XII-2015

El centro en la nada
de tu cara
que se esconde
y a la vez se ve.

Después de qué vendrá
la soledad hacia nosotros?

                                         BRG

Fotografia: © William Klein