dimecres, 27 de maig del 2015

Tanka (2)

TANKA (2)

Com se'n va l'ombra
per la barda vermella
dels ulls que miren
l'instant precís que passa
cap a la llum de l'arbre.

                                      BRG

Fotografia: BRG

dissabte, 23 de maig del 2015

D.H.Lawrence (1)

DESIRE IS DEAD

Desire may be dead
and still a man can be
a meeting place for sun and rain,
wonder outwaiting pain
as in a wintry tree.

                                D.H.Lawrence

DESIG ESTÀ MORT

Pot morir el desig
i tot i així un home pot ser
un lloc de trobada del sol i la pluja,
prodigi fora d'espera del dolor
com en un arbre hivernenc.

                                           D.H.L.
                                           (Versió catalana: BRG)

dijous, 21 de maig del 2015

Louis Aragon (1)

J'ATTENDS SA LETTRE AU CRÉPUSCULE

Sous un ciel de cretonne
Pompadour et comment
Une petite auto
Navigue
              Et l'écho ment
Et qu'est ce chant qu'entonne
Le soir au bois dormant
Dans le parc monotone
Où rêve un régiment
Qui dans l'ombre cantonne
Au fond du bel automne

Que les heures tuées
Guerre à Crouy-sur-Ourcq
Meurent mal Et tu es
Mon âme et mon vautour
Camion de buées
Mélancolique amour

Qui suit l'avenue et
Capitaine au long cours
Quitte pour les nuées
Les terres remuées
Y vois-tu ma maîtresse
Triste triste et rêvant

Et cette dorure est-ce
Trésor mordu souvent
Sa coiffure terrestre
Que me dit-elle ô vent
Que me dit-elle Reste
Reste ici comme avant
Les batailles de l'est

Rien dit le vaguemestre

                                      Louis Aragon


ESPERO LA SEVA CARTA AL CREPUSCLE

Sota un cel de cretona
Pompadour i com és això
Un cotxet
Navega
            I l'eco ment
I quin és aquest cant que entona
El vespre del bosc dorment
Al parc monòton
On somia un regiment
Que a l'ombra s'acantona
Al fons de la bella tardor

Quina d'hores occides
Guerra a Crouy-sur-Ourcq
Moren malament I tu ets
La meva ànima i el meu voltor
Camió de bafs
Melancòlica amor

Que segueix l'avinguda i
Capitana al llarg del passeig
Abandona per les nuvolades
Les terres remogudes
Tu hi veus la meva  amant
Trista trista i somiant

I aquesta dauradura és
Tresor mossegat sovint
El seu pentinat terrestre
Què em diu ella oh vent
Què em diu ella Resta
Resta aquí com abans
Les batalles de l'est

No tens res diu el carter

                                        L.A.
                                        (Versió catalana: BRG)


louis aragon
Louis Aragon
Fotografia: galeri.uludagsozluk.com

dilluns, 18 de maig del 2015

Notes de dietari (22)

L'entusiasme
fil per randa
l'escenari
i el matí
i altres símbols
vull l'obscur
preferent
d'on s'aprèn
i s'ignora
la llum l'ombra
blau el blanc
el convit
a la vida
que no entenc
i aquests mots
cecs de sol
que no expliquen
que no saben
què vull dir
què pretenc
demostrar
ni amagar-vos
de qui sóc
de què faig
de com visc
i la mar
al costat
i aquesta illa
volta i volta
soledat
la raresa
companyia
dels absents
el passat
és exacte
i la mort
són els altres
temporal
a Es Caló
Formentera
vaig amb cotxe
pas de zebra
des de platja
que és d'en Bossa
massa hotels
i alguns versos
que he oblidat
i per tant
no escriuré
ja n'hi ha prou.

                       BRG
                       17/18-V-2015
P1040472
Pintura d'Enric Riera

diumenge, 17 de maig del 2015

Jules Supervielle (1)

Encore frissonnant
Sous la peau des ténèbres
Tous les matins je dois
Recomposer un homme
Avec tout ce mélange
De mes jours précédents
Et le peu qui me reste
De mes jours à venir.
Me voici tout entier,
Je vais vers la fenêtre.
Lumière de ce jour,
Je viens du fond des temps,
Respecte avec douceur
Mes minutes obscures,
Epargne encore un peu
Ce que j’ai de nocturne,
D’étoilé en dedans
Et de prêt à mourir
Sous le soleil montant
Qui ne sait que grandir.

           
                                     Jules Supervielle
                                     (Montevideo, 16-I-1884 # París, 17-V-1960)

Encara esgarrifant-me
Sota la pell de les tenebres
Tots els matins haig
De recompondre un home
Amb tota aquesta melangia
Dels meus dies precedents
I la pell que me'n resta
Dels meus dies venidors.
Heus-me aquí tot sencer,
Vaig cap a la finestra.
Llum  d'aquest dia,
Vinc del fons del temps,
Respecta amb dolcesa
Els meus minuts obscurs,
Escatima encara una mica
Això que tinc de nocturn,
D'estrellat per dins
I prest a morir
Sota el sol pujador
Que sols sap engrandir.

                                     J.S.
                                     (Versió catalana: BRG)


Fotografia: blue-sol.com


divendres, 15 de maig del 2015

Joaquim Ruyra (1)

LA RATA-PINYADA

Com parracs de paraigua puntejats i amb branilles,
ses ales estrambòtiques voleien per l'espai,
amb unes giragonses que semblen ésser filles
d'un atzar que fluctua sens norma prendre mai.
Dels altres fills de l'aire no té el llinatge gai,
ans, pel seu, s'aproxima més als llops i a les guilles,
i amb tot i no ésser objecte de terror ni d'esglai,
la miren amb basarda les ànimes senzilles.

Els murris la percacen amb maligna fal·lera
i, si l'hauen, l'occeiexen amb una mort cruel.
Jo, en canvi, me la miro com sirventa fidel,
de la qual sols s'obira la mà negra i feinera
que va i ve i dóna voltes, àgil i escarrassera,
neteja que neteja la lluerna del cel.

                                                         Joaquim Ruyra

Fotografia: www.berkeleseyside.com

dimecres, 13 de maig del 2015

Chamfort (1)

És menester de saber realitzar les asenades que ens demana el nostre caràcter.
                                                                                                    Chamfort

Fotografia: www.xtec.cat

dissabte, 9 de maig del 2015

W.B.Yeats (1)

Aedh Tells of the Perfect Beauty


W. B. Yeats1865 - 1939

O cloud-pale eyelids, dream-dimmed eyes,
The poets labouring all their days
To build a perfect beauty in rhyme
Are overthrown by a woman’s gaze
And by the unlabouring brood of the skies:
And therefore my heart will bow, when dew
Is dropping sleep, until God burn time,
Before the unlabouring stars and you.

Aedh parla de la bellesa perfecta
Oh pàl·lid núvol parpelles, ulls de somni ofuscat,
Els poetes treballant tots els dies
Per a construir una bellesa perfecta a la rima
Estan trastornats per la mirada d'una dona
I per la criança sense afany dels cels:
I per tant el meu cor s'endoblarà, quan la rosada
De son s'està caient, fins que Déu crema el temps,
Abans de les estrelles desenfeinades i tu.
                                                                     W.B.Yeats
                                                                     (Versió catalana: BRG)
Fotografia: BRG

diumenge, 3 de maig del 2015

Notes de dietari (21)

Avenc del temps, diumenge.
Recordarem l'oblit.
Afirmarem, negant,
el sentit del creat
entre nosaltres dos
que formem solitud
i encalç d'allò que escapa.
Parada obligatòria
de la nit sense el dia:
no sentirem cap música
i exagerat silenci
desbordarà vocals
de consonants aïllades
on ni la mort valdrà.

                                 BRG
                                 26-IV-2015




Fotografies: BRG

divendres, 1 de maig del 2015

Perennia/Mandelstam (1)

Annorum V seruus

Inspexi lucem, subito quae erepta est mihi.
Ita neque domino liquit e me gaudia percipere
nec me scire quid natus forem.

Un nen esclau, de cinc anys


He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat
arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha
estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a
mi de saber per què vaig néixer.

                                                      Perennia
                                                      Poesia epigràfica llatina
                                                      Mònica Miró Vinaixa

TRISTIA

L'art dels adéus he estudiat a posta
en les nocturnes queixes descofades.
Els bous remuguen, l'espera s'allarga,
de les rondes de nit l'última hora.
D'aquesta nit dels galls respecto el ritu,
quan, amb el pes a coll dels tràngols del camí,
els ulls emplorallats miraven lluny
i es barrejaven plors de dona i cants de muses.

¿Qui pot saber davant del mot adéu
quina separació ens espera?
Els esgarips del gall ¿què pronostiquen
quan a l'Acròpoli es cala foc?
I a l'alba d'una nova vida,
quan al tancat, mandrós, remuga el bou,
¿per què en els murs de la ciutat el gall,
herald d'aquesta nova vida, bat les ales?

I a mi m'encanta de la filatura l'ús,
passades fa la llançadora, brunz el fus.
Mira: com plomissol de cigne ve
volant descalça ja a l'encontre Dèlia!
Oh, de la nostra vida míser fonament,
que pobra que és la llengua de la joia!
Tot fou antany, tot es repetirà de nou,
i dolç ens és tan sols l'instant del reconeixement.

Que sigui així: una translúcida figura
hi ha estesa en un platet d'argila immaculat
com l'estirada pell d'un esquirol;
una noia la cera contempla, acotada.
L'Erebos grec no podem pas endevinar.
Per a les dones cera, per als homes bronze.
Només a les batalles el destí trobem nosaltres;
a elles, els és dat morir preveient el futur.

1918

                                                                   Óssip Mandelstam
                                                                   Traducció de Jaume Creus


Fotografies: BRG