tu pleurais, j’imagine, quand des tours de l’Abbaye, comme un flux, s’épanchait le sanglot des cloches sur la Ville…
Ô Dépouillé !
Tu pleurais de songer aux brisants sous la lune ; aux sifflements de rives plus lointaines ; aux musiques étranges qui naissent et s’assourdissent sous l’aile close de la nuit,
pareilles aux cercles enchaînés que sont les ondes d’une conque, à l’amplification de clameurs sous la mer…
Saint John Perse (1887-1975)
LES CAMPANES
Home vell de les mans nues,
Crusoe, tornat a posar entre entre els homes!
ploraves, imagino, quan les torres de l'Abbaye, com un flux, vessaven el sanglot
de les campanes sobre la Ciutat...
Oh Despullat!
Ploraves de somniejar en els rompents sota la lluna; en el xiulets de les ribes més llunyanes; en les músiques estranyes que neixen i s'ensordeixen sota l'ala closa de la nit,
semblants als cercles encadenats que fan les onades a una conquilla, iguals a l'amplificació dels clams sota la mar...
Travesses el passadís
sense moure't i ho escrius,
per tal que n'hi hagi evidència.
Fets consumats de la vida
i l'obscur que deixa pas
a la llum, sense comèdia.
Aquest silenci ja parla
i s'entén millor que mai.
Hores finals de l'hivern,
quan la soledat s'espanta
i adquireix forma de monstre
que no sap arrossegar-se.
S'expliquen els sentiments
només amb endevinances,
¿Has oblidat que en tots els indrets l'aire escolta, dient
els més subtils pensaments que a la Lluna, lluny de tota claror, s'amaguen en cambres?
Marià Manent (Llibres profètics de William Blake)
Allò que sols existeix, petit o immens, en el poema.
Tu voldries saber de què forma part, d'on prové, per quant de temps.
Hi ha una forma de l'ensurt a la pràctica sorpresiva de cada instant o situació.
Allò que és amb nosaltres, de sobte, voldria desaparèixer.
Allò que puja i alhora cau, gairebé per sempre, sense més precisió ni càlcul.
Hi ha el dia quan entra, trencadís, dins la fosca que s'allargarà.
Submergiré el poema malament a la banyera de paper. Restaré sol amb les vocals i amb les consonants.
Hi ha allò que sols existeix dins i fora, sense forces, blanc i buit, amb vocació de no aparèixer ni de deixar-se veure.
Tall xinès,
madrileny,
fa tres anys,
amb bambú
mai abstracte,
sempre groc,
i amb granera
de peluix
que és ós panda,
potser un flam
mandarí,
molt dolcet;
la tortura
del comerç,
a tothora,
del poema,
no té preu?
Li pos comes,
per si cal
respirar
i que Mao
no s'acosti,
reviscut,
a la vella,
gran muralla
que se cau.
Visca l'opi
i l'arròs!
Beu-te el te,
que refreda!
Mori el drac
que ens distreu
de la lluita!
Illot físic Seuphor sota l'ala de Mondrian
sota les banderes formals del Neoplasticisme
batent el pavelló molt pur
bella escapada de l'art
a la fi mesura de higiene
aplegueu-vos tots al pavelló del gran socors
de la gran formalitat quan ens hàgim aclarit millor
i desaparegui la flora sota l'esguard neo
i cessin els esllavissaments
l'illot físic surt de les cavernes
gosa de construir dins la claror
alça el cap
on sols hi ha el gran blau
i el gran gris i el gran blanc
i el gran negre i el solell tot foc
seguit dels sinònims felicitat saviesa coneixement
i la joia...
que no s'ha de confondre encara
però calia pensar-hi si ho goso de dir
ja ser i no escollir i escollir bé tanmateix
però calia de prendre contacte
marxar durant molta estona i sota el signe just
Michel Seuphor
16 maig 1928
(Versió catalana : BRG)