Prova final

Treu-te la roba interior del poema i després te l'explic, perquè ara no l'entens i vol ploure.
Puresa trista del desembre.
Esborrar tot el que s'havia escrit.
Mirar, també,  la Madonna de la Seggiola, de Rafael: l'art és una dona que deixa que li toquis els pits.
El seu cos ve de l'espai perdut on l'exterior s'ha ficat dins de mi i passa de pressa, a voltes no passa, a voltes ni tan sols tenc la sensació de què pugui haver passat mai, ni endavant ni endarrere, cap temps, cap espai.
Soledat acompanyada del silenci d'estimar-te tant a la pràctica i a la teoria.
Companyia del no-res dispers del teu foc que s'encenia com una pintura d'una dona que ens oferia protecció i aixopluc.
Companyia que les paraules t'estan fent ara mateix.
Prova final, que el professor a qui li dec el poema, i l'hi dedic, m'estalviarà. S'acaba l'any. Ens hem, repetidament, d'estimar.