Clarice Lispector (7)

A satisfação que nosso trabalho nos proporciona é sinal de que soubemos escolhê-lo.
                                           Clarice Lispector

La satisfacció que el nostre treball ens proporciona és senyal que sabem triar-lo.

La satisfacción que nuestro trabajo nos proporciona es señal de que sabemos escogerlo.

Fotografia: BRG

Blaise Cendrars (2)

Le Ventre de ma mère

C’est mon premier domicile 
Il était tout arrondi
Bien souvent je m’imagine
Ce que je pouvais bien être...

Les pieds sur ton cœur maman
Les genoux tout contre ton foie
Les mains crispées au canal
Qui aboutissait à ton ventre

Le dos tordu en spirale
Les oreilles pleines les yeux vides
Tout recroquevillé tendu
La tête presque hors de ton corps

Mon crâne à ton orifice
Je jouis de ta santé
De la chaleur de ton sang
Des étreintes de papa

Bien souvent un feu hybride
Electrisait mes ténèbres
Un choc au crâne me détendait
Et je ruais sur ton cœur

Le grand muscle de ton vagin
Se resserrait alors durement
Je me laissais douloureusement faire
Et tu m’inondais de ton sang

Mon front est encore bosselé
De ces bourrades de mon père
Pourquoi faut-il se laisser faire
Ainsi à moitié étranglé ?

Si j’avais pu ouvrir la bouche
Je t’aurais mordu
Si j’avais pu déjà parler
J’aurais dit :

Merde, je ne veux pas vivre.

                             Blaise Cendrars

El Ventre de la meva mare

És el meu primer domicili

Era del tot arrodonit

Ben sovint m'imagino

El bé que hi podia estar...

Els peus al teu cor mamà

Els genolls contra el teu fetge

Les mans amoïnades al canal

Que va a raure al teu ventre

El dors tort en espiral

Les orelles plenes els ulls buits

Tot recargolat concentrat

El cap quasi fora del teu cos

El meu crani al teu orifici

Gaudeixo de la teva salut

De l'escalfor de la teva sang

De les abraçades de papà

Prou sovint un foc híbrid

Electritzava les meves tenebres

Un xoc al crani m'afluixava

I jo tirava guitzes al teu cor

El gran múscul de la teva vagina

Es desava aleshores amb duresa

Jo em deixava dolorosament fer

I tu m'inundaves de la teva sang

El meu front és encara abonyegat

D'aquestes patacades del meu pare

Per què cal deixar-se fer

Així a mitges escanyat?

Si hagués pogut obrir la boca

T'hauria mossegat

Si hagués pogut ja parlar

Hauria dit:

Merda, no vull pas viure.

                                        B.C

                                    (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Bruce Davidson (Carrer 100 Est, Nova York, 1966/1968)

.

Clarice Lispector (6)

Sou composta por urgências: 
minhas alegrias são intensas; 
minhas tristezas, absolutas. 
Entupo-me de ausências,
Esvazio-me de excessos. 
Eu não caibo no estreito, 
eu só vivo nos extremos.

Pouco não me serve, 
médio não me satisfaz,
metades nunca foram meu forte! 

Todos os grandes e pequenos momentos,
feitos com amor e com carinho,
são pra mim recordações eternas.
Palavras até me conquistam temporariamente...
Mas atitudes me perdem ou me ganham para sempre.

Suponho que me entender 
não é uma questão de inteligência 
e sim de sentir, 
de entrar em contato...
Ou toca, ou não toca.

                                Clarice Lispector

Me componen urgències:
les meves alegries són intenses;
les meves tristeses, absolutes.
M'embusso d'absències,
me buido d'excessos.
Jo no hi cap al que és estret,
jo sols visc als extrems.
El poc no em serveix,
el mig no em satisfà,
meitats mai foren el meu fort!
Tots els grans i petits moments,
fets amb amor i amb manyagueria,
són per a mi recordances eternes.
Paraules que em conquisten temporalment...
Però les actituds me perden o me guanyen per a sempre.
Suposo que entendre'm
no és una qüestió de intel·ligència
i sí de sentir,
d'entrar en contacte...
O toca, o no toca.

                                   C.L.
                             (Versió catalana: BRG)

Estoy compuesta de urgencias:
mis alegrías son intensas;
mis tristezas, absolutas.
Me obstruyen ausencias,
me vacío de excesos.
Yo no quepo en lo estrecho,
yo sólo vivo en los extremos.
Lo poco no me sirve,
lo medio no me satisface,
¡mitades nunca fueron mi fuerte!
Todos los grandes y pequeños momentos,
hechos con amor y con cariño,
son para mí recordatorios eternos.
Palabras que me conquistan temporalmente...
Pero las actitudes me pierden o me ganan para siempre.
Supongo que entenderme no es una cuestión de inteligencia
y sí de sentir,
de entrar en contacto...
O toca, o no toca.

                                   C.L
                      (Versión castellana: BRG)

Gala i Salvador Dalí (Somni de Venus, 1939)

Clarice Lispector (5)

Sou uma pessoa insegura, indecisa, sem rumo na vida, sem leme para me guiar: na verdade não sei o que fazer comigo.
                                                               Clarice Lispector

Sóc una persona insegura, indecisa, sense rumb a la vida, sense timó per a guiar-me: la veritat és que no sé qué fer amb mi.

Soy una persona insegura, indecisa, sin rumbo en la vida, sin timón para guiarme: la verdad es que no sé qué hacer conmigo.

Fotografia: Yuki Onodera (Transvest-Fred, 2002)

Ferenc Berko (1)

Ferenc Berko, Bombai, 1942

Quan salta l'ombra de la flor,
tu la reculls de ple al teu cos.
Et gires i te'm mostres nua,
però escabelles el silenci
i m'amagues el teu esguard
per a una altra ocasió nova,
que promets serà aviat, fas,
i jo teclejo l'escapada
a una memòria que és desig,
magreig, no et moguis gens!, t'estoves.

                                                BRG
                                                13-I-2016

Fotografia: Ferenc Berko (Bombai, 1942)

Segimon Serrallonga (1)

POÈTICA

Tornem-hi. No ho direm tot.
No direm res. Amb veus robades
a morts, ferides d'aula,
esbafarem vida, dreçarem serps
d'estiu als vidres de la cambra.
Tot i tots, jo sí, si puc, com tots,
jugaré capbaix i tens
les cartes del teu coll, oh Gòrgies.
No direm res, i ho direm tot.

                                 Segimon Serrallonga (1930-2002)

POÉTICA

Volvamos a ello. No lo diremos todo.
No diremos nada. Con voces robadas
a muertos, heridas de aula,
desbravaremos vida, enderezaremos serpientes
de verano a los cristales de la habitación.
Todo y todos, yo sí, si puedo, como todos,
jugaré cabizbajo y tenso
las cartas de tu palo, oh Gorgias.
No diremos nada, y lo diremos todo.

                                                      S.S.
                                         (Versión castellana: BRG)

Gòrgies (487 aC - 380 aC)

Alain Jouffroy (6)

TU NE COMPRENDS PAS, TU COMPRENDS

1

tu ne comprends pas dis-tu

tu t'étonnes menton en avant

que je m'emmêle et m'encombre d'excuses

alors que la décision est prise

que toutes les portes en moi sont dévergondées

que deux mois ont retourné ma peau

mais tu comprends en même temps tu me guides en ce dédale glauque tu danses sur le seuil de ta confusion

et je te vois

aigle blanc, aigle-femme sur ta branche

épier la faiblesse du moment

prête à taillader d'un coup la perfection

un siècle entiet double ma colère quelque chose nous égalise sans pitié n'attends pas que le siècle ait capoté j'ai la mort pendue à tes basques ta confiance
peut m'en défatiguer

2

cet as de pique en forme de cœur je l'offre

à tes essaims de douceur

ce vin d'ombre et de complicité

je l'offre aux crimes que tu n'as pas commis

ces violettes cueillies sut la pente

je les offre à ton indifférence

ce poème sans titre sans passeport sans année

je l'offre à ce qui te fuit

ces morceaux de nuit qui grincent entre tes dents

je les offre à ta patience

ce non ce oui que je ne dis pas

je les offre à ton silence

écoute-moi te donner

3

je ne sais

si ce boa d'étoiles jeté sur tes épaules

si cette ribambelle de feux follets sur la colline noire

je ne sais si cela tarit ta soif

je ne sais matraque de velours

si les nerfs noués en échelles de cordes

si l'exaspération notée dans ton carnet de voyage

je ne sais matraque de velours

si cela déborde ton désir

je ne sais

si mes chiens lâchés en rase campagne par temps gris

si les douves vidées de leurs regrets

si l'excès de ma patience

n'ont pas fait reculer les limites de ta crainte

je ne sais — regard traversé à gué — si le soleil tenu en main surfît à t'éclairer

                                                                   Alain Jouffroy

NO COMPRENS, COMPRENS

1

no comprens dius tu

et sorprens de mentó en avall

que jo m'embulli i m'entrebanqui d'excuses

quan la decisió és presa

que en mi totes les portes són crapuloses

que dos mesos m'han fet girar la pell

però tu comprens al mateix temps em guies en aquest dèdal glauc balles sobre el llindar de la teva confusió

i jo et veig 

àguila blanca, àguila-femella sobre la teva branca

espiar la feblesa del moment

disposada a tallar d'un cop la perfecció

un segle sencer duplica la meva enrabiada alguna cosa ens iguala sense pietat no esperis que el segle hagi fet la volta de campana jo tinc la mort penjada a les teves faldilles la teva confiança

em pot treure la fatiga

2

aquest as de pica en forma de cor jo l'ofereix

als teus eixams de dolçor

aquest vi d'ombra i de complicitat

jo l'ofereix als crims que no has comès

aquestes violetes collides al pendís

les ofereix a la teva indiferència

aquest poema sense títol sense passaport sense anyada

jo l'ofereix a allò que et va fugir

aquests bocins de nit que grinyolen entre les teves dents

jo les ofereix a la teva paciència

aquest no aquest sí que no dic pas

els ofereix al teu silenci

escolta'm dar-te

3

jo no sé

si aquesta boa d'estrelles llençada a les teves espatlles

si aquest reguitzell de focs follets sobre el puig negre

jo no sé si això esgota la teva set

jo no sé bastó de velluts

si això desborda el teu desig

no ho sé

si els meus cans amollats a camp ras un temps gris

si els fossats buidats de recances

si l'excés de la meva paciència

no han fet recular els límits del teu temor

no ho sé -esguard travessat a gual- si el solell hagut a mà

encareix l'il·luminar-te

                                                         Alain Jouffroy

Fotografia: Ferenc Berko (Nu, 1950-51)