Subratllats (12)

que els sols i els núvols passen com ocells (o únicament, potser, com sols. com núvols)

                                                                                    Gerard Vergés

Gerhard Richter, Núvol, 1971

Subratllats (11)

Si prescindimos de la deformación filosófica, ¿qué es lo que queda como figura histórica?

                                                                             Werner Jaeger
                                                                             Paideia: los ideales de la cultura griega
                                                                        Fondo de Cultura Económica, Madrid, 2004
                                                                             Traducció: Joaquim Xirau

Cartell d'Aleksandr Ródtxenko per a la pel·lícula de Sergei Eisenstein "El cuirassat Potemkin"

SI

Si cada cosa la féssim al seu moment, quin temps ens quedaria?

                                                                                      BRG
                                                                                      30-XII-2015

Fotografia: BRG

Rainer Maria Rilke (5)

Puisque tout passe, faisons
la mélodie passagère;
celle qui nous désaltère,
aura de nous raison.

Chantons ce qui nous quitte
avec amour et art;
soyons plus vite
que le rapide départ.

                               Rainer Maria Rilke
                               (Vergers)

Ja que tot passa, fem
la melodia passatgera;
allò que ens desassedega,
rebrà nostra raó.

Cantem el que ens deixa
amb amor i amb art;
siguem més veloços
que la ràpida partença.

                                  R.M.R.
                                  (Versió catalana: BRG)

Puesto que todo pasa, hagamos
la melodía pasajera;
aquello que nos quita la sed,
obtendrá nuestra razón.

Cantemos lo que nos abandona
con amor y con arte;
seamos más veloces
que la rápida partida.

                                  R.M.R.
                                  (Versió castellana: BRG)

Fotografia: BRG

Rainer Maria Rilke (4)

Comment encore reconnaître
ce que fut la douce vie?
En contemplant peut-être
dans ma paume l'imagerie

de ces lignes et de ces rides
que l'on entretient
en fermant sur le vide
cette main de rien.

                                     Rainer Maria Rilke
                                     (Vergers)

Com encara reconéixer
el que fou la dolça vida?
Contemplant tal volta
al meu palmell la imatgeria

d'aquestes línies i d'aquestes rues
que es conserven
tancant sobre el buit
aquesta mà de no res.

                                    R.M.R.
                                    (Versió catalana: BRG)

¿Cómo todavía reconocer
lo que fue la dulce vida?
Contemplando tal vez
en mi palma las imágenes

de estas líneas y de estas arrugas
que se conservan
al cerrar sobre el vacío
esta mano sin nada.

                                   R.M.R.
                                   (Versió castellana: BRG)

Fotografia: palm-reading.org

                       

Rainer Maria Rilke (3)

PORTRAIT INTÉRIEUR

Ce ne sont pas des souvenirs
qui, en moi, t'entretiennent;
tu n'es pas non plus mienne
par la force d'un beau désir.

Ce qui te rend présente,
c'est le détour ardent
qu'une tendresse lente
décrit dans mon propre sang.

Je suis sans besoin
de te voir apparaître;
il m'a suffi de naître
pour te perdre un peu moins.

                                     Rainer Maria Rilke (4-XII-1875 / 29-XII-1926)
                                   

RETRAT INTERIOR

No són pas records
els qui, en mi, t'hi mantenen;
tu no ets pas més meva
per la força d'un bell desig.

El que et torna present,
és el revolt ardent
que una tendresa lenta
descriu a la meva pròpia sang.

Estic sense necessitat
de veure't aparèixer;
n'he tingut prou amb néixer
per a perdre't una mica menys.

                                            R.M.R.
                                            (Versió catalana: BRG)

Leonid Pasternak (1862-1945): "Rainer Maria Rilke"

Rainer Maria Rilke (2)

LA DÉESSE

Au midi vide qui dort
combien de fois elle passe,
sans laisser à la terrasse
le moindre soupçon d'un corps.

Mais si la nature la sent,
l'habitude de l'invisible
rend une clarté terrible
à son doux contour apparent.

                                          Rainer Maria Rilke
                                          (Vergers)

LA DEESSA

Al buit migdia que dorm
tantes voltes com ella passa,
sense deixar-ne a la terrassa
la mínima sospita d'un cos.

Però si la natura la sent,
l'hàbit de l'invisible
torna una claredat terrible
el seu dolç contorn aparent.

                                           R.M.R.
                                           (Versió catalana: BRG)

Deessa Tànit

Notes de dietari (39)

La innocència s'encomanaria.

                                               BRG
                                               28-XII-2015

Ellsworth Kelly (1923-2015)
Relleu taronja amb blau. 2011
Imatge: Matthew Marks Gallery

Pierre Reverdy (1)

Les buveurs d'horizon

Les venins et la lie sur la mer prisonnière
les vices emperlés aux colliers des vaisseaux
ces hommes sans regard au sang chaud des croisières
ces hommes ténébreux dont l’amour vit sur l’eau

Leurs yeux s’ouvrent comme des cages
ivres et titubants sous le poids des souvenirs
ils rentrent dans le creux des bouges
ils se cachent
et l’exil et le spleen et l’ennui se partagent
leur cœur et leur esprit comme des fruits trop mûrs

Les souffles chauds sur les perrons au seuil des portes
contre les boulevards et les cours de la nuit
les plages et les ports
les aventures mortes
dont l’ardeur se détache fermente et vient rancir
les narines gonflées par de fauves parfums
des relents d’efforts
de luttes sauvages
d’agonies obscures dans l’ombre des tables

Les ventres roulés sous les plaques de ces tombeaux
l’oreille encombrée par des mots trop lourds
et des noms trop beaux
sous l’arc du front bandé les flèches aiguës du désir
ce soir l’esprit troublé du goût irritant de partir
au verso blanc du monde sur des chemins nouveaux
sur les quais sans espoir vers les retours soudains

Partir toujours partir
courir à la renverse
les départs dépistés sur les traits du matin
à la conquête des solitudes étrangères
que le rêve haletant connaît seul et traverse
comme un désert ardent un désert humide
où la chair et l’esprit se mêlent
dans une boue savoureuse
ivresse du sang mêlé
de la détresse de mon cœur et de mon corps
au monde entier

                                                  Pierre Reverdy (1889-1960)

Els bevedors d'horitzó

Els verins i el solatge sobre la mar presonera

els vicis emperlats als collarets dels vaixells

aquests homes sense mirada a la sang calenta dels creuers

aquests homes tenebrosos l'amor dels quals viu sobre l'aigua

Se'ls obren els ulls com gàbies

èbries i titubants sota el pes dels records

entren de nou a l'enclotat dels tuguris

s'hi amaguen

i l'exili i l'esplín i l'enuig comparteixen

cor i esperit talment fruites massa madures

Els hàlits calents sobre les escalinates al lindar de les portes

contra els bulevards i els passeigs de la nit

les platges i els ports

les aventures mortes

l'abrandament de les quals es destaca fermentada i enranceix

els narius inflats per falsos perfums

ferum d'esforços

lluites salvatges

agonies obscures a l'empara de les taules

Els ventres enrotllats sota les làpides d'aquestes tombes

l'oïda embussada per mots massa feixucs

i per noms massa bells

sota l'arc del front embenat les fletxes agudes del desig

aquest vespre l'esperit neguitejat pel gust irritant de partir 

al dors blanc del món sobre els nous camins

sobre els molls sense esperança envers els retorns sobtats

Partir sempre partir

córrer d'esquena

les partides rastrejades sobre les faccions del matí

a la conquesta de les solituds estranyes

que el somni panteixant coneix sol i travessa

com un desert ardent un desert humit

on la carn i l'esperit es mesclen

en un fang saborós

embriaguesa de la sang barrejada

del destret del meu cor i del meu cos

al món en la totalitat 

                                                    P.R.

                                                   (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Brassaï

Gerard Vergés/François Villon (1)

Quan és Nadal envien els notaris
targes postals amb neu i purpurina.
Quan és Nadal, del vent viuen els llops.*                       110
Teníem fam, i amable era la lloba.
Penso en les vuit mamelles de la lloba,
penso en l'alè nutrici de la lloba,
penso en l'ombra rogenca de la lloba.*


110. Hi ha uns versos de François Villon que diuen:

                   Sur le Noël, morte saison,
                   que les loupes se vivent du vent.

  Al mateix poema -"La lais"- Villon fa testament, recurs tot sovint emprat per ell com a matèria poètica, alhora divertida i amarga. També Ròmul, potser influenciat pel poema de Villon, escriu un breu esborrany de legat. Ròmul havia traduït, temps enrere, bona part de l'obra de Villon. Heus ací la

                    BALADA DELS PROVERBIS

         Tant grata la cabra, que jeu malament;

         tant va el càntir a l'aigua que es clivella, un dia,

         tant s'escalfa el ferro que es posa roent,

         tant el pica el mall que el ferro es revincla,

         tant pesa i val l'home com és estimat,

         tant l'home s'allunya que tothom l'oblida,

         tant dolent és l'home com és desdenyat,

         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

         Tant i tant parlem que ens contradiem,

         tant val bona fama com mercè adquirida,

         tant es pot prometre que tot s'ho enduu el vent,

         tant prega la veu que és la veu oïda;

         tant més vols la cosa que més has buscat,

         tant com l'has cercada l'has aconseguida,

         tant l'has ignorada com menys singular,

         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

         Tant s'estima un gos que se l'alimenta,

         tant la cançó corre que tothom l'ha dita,

         tant la fruit es guarda que de cucs s'emplena,

         tant bateu la plaça que l'heu conquerida;

         tant hom es retarda que falla l'empresa,

         tant hom s'adelera que perd la partida,

         tant fort abracem que ofeguem la presa,

         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

         Tant gran és l'escarni que ja ni riem,

         tant has malgastat que no tens camisa,

         tan franc es pot ésser que tot es malmet,

         tant més val dar cent que prometre mília;

         tant s'estima Déu que l'Esglèsia neix,

         de tant que heu donat, manllevar us caldria;

         tant bufa la brisa que es transforma en vent,

         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

                         Tramesa al Príncep

         Tant temps viu el boig que espavila el cap,

         tant d'enllà se'n torna com enllà ha fet via,

         tant l'han castigat que ja n'està fart,

         tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.

                                                                       Gerard Vergés

                                                                       L'ombra rogenca de la lloba

                                                                       Poesia completa 1982-2014

Giotto
Nadal
Capella dels Scrovegni o de l'Arena, Pàdua
1304-1306

Ramon Muntaner (2)

E encara hi hac d'altres convinences que a mi no cal contar.

                                                                           Ramon Muntaner (1265-1336)
                                                                           Crònica

Fotografia: BRG

Henri Cartier-Bresson (2)

No es mira el més enllà.
No fa mirar que siguis
l'expert en soledat
que promou alegria
i/o decepció.
Ensenya'm què no fer
amb la fotografia
de la vida mortal
que l'amor presideix
quan l'odi enveja l'home,
perquè ell sí pot triar.

                                   BRG
                                   22-XII-2015

Fotografia: Martine Franck
Cartier-Bresson admirant una pintura de Goya. Museu del Prado. Madrid, 1993

Antonio Colinas (2)

¿QUÉ FUE DE AQUELLAS MÚSICAS?

la música te hacía estremecer,

                              si llorabas

¿Qué fue de aquellas músicas de un tiempo

en Europa, las de mi juventud?

Me recibió Milán

con la nieves de enero

y con aquel concierto para oboe

de Marcello.

Creo que, desde entonces, ya no he sido el mismo.

Pocos días después se reafirmó

aquella especie de metamorfosis

en el Teatro Lírico: I Musici

escribieron el júbilo encendido

de Vivaldi en mis ojos.

¿O fui otro al seguir cada paso, casa gesto

de la pequeña-grande Carla Fracci

en el Preludio a la siesta de un fauno?

Sí, sentí que era otro en la Scala,

al escuchar las sinfonías de Mahler

(cincuenta años después de que él muriera)

como una mar serena que ascendiera,

como una tormenta que llegó,

conducida por las manos 

de Claudio Abbado.

¿O la transformación del que fui en el que soy

se dio aquella noche en que llovía mansa-

mente sobre la estatua de Leonardo

da Vinci?

                Pasaban relumbrando 

los coches mientras dentro del teatro

la voz de ángel de Mirella Freni

nos iba ofrendando cada aria

de La Bohème.

(Durante el entreacto, me asomé

a la terraza.

                   La lluvia

había cesado. 

                      La plaza y sus palacios

eran de plata.)

¿Qué fue de aquellas músicas de entonces?

¡Fueron tantas y tan

turbadoras, casi como un veneno que embriagara!

Músicas en países y en anocheceres

inesperados, mientras fuera

cada estación del año

tejía tramas de oro, de niebla, o de escarcha

en mis pestañas.

¿Y aquel concierto en el Conservatorio de 

Ginebra, que dieron los alumnos de Nikita

Magaloff?

Un año antes yo había escuchado

a Nikita Magaloff.

Me asaltó su piano en el Teatro

Donizetti de Bérgamo

mientras fuera arreciaba una borrasca

que tronchaba las ramas de los árboles.

El Arte de la Fuga,

aquella matemática celeste

de las notas de Bach,

me serenó una noche en la catedral

de Berna.

Más tarde, escucharía a Bach interpretado

por Richter, tras la puerta cerrada

de un palacio de Bonn,

mientras fuera el otoño discurría

con sus llamas

por las aguas del Rin.

(A Bach lo interpretaba aquella noche

Sviatoslav Richter, no Karl Richter,

el que nos entregó acaso las mejores versiones

de los Conciertos de Brandenburgo.

En el 5º i el 6º conciertos, Bach y Karl

Richter nos demostraron

que el hombre y su Arte

pueden ser en la vida algo más que ceniza

para la muerte.

Y yo acababa siempre escapando

hacia la otra orilla

de los lagos alpinos.

Llevaba en el bolsillo de mi abrigo

un libro de Rousseau que no leía:

Las ensoñaciones del paseante solitario.

Y cuando anochecía,

regresaba yo solo

en el último barco

hacia las temblorosas 

luces de la otra orilla.

O, de día, ascendía a las montañas.

Seguía los senderos por los bosques

hasta que, ya en la cima, me tumbaba

sobre la nieve, bajo un sol

de hielo azul.

Acaso lo que hacía era huir

de aquellas músicas

que me enloquecían dulcemente al privarme

de la razón común.

¿Y las inesperadas melodías

de Praga en cada esquina, aquel Mozart

que volvía a sonae en la capilla

donde él había actuado siglos antes?

¿Y aquella melopea del incienso

combinada con cantos ortodoxos

en iglesias con frescos desconchados

en el monasterio

de Nauzí?

Fueron tiempos muy duros aquellos, parecidos

a heridas que sangraban sólo música

para a la vez sanarme y enfermarme,

para enfermarme y para sanarme.

¿Qué fue de aquellas músicas de un tiempo

en Europa, las de mi juventud?

Me extraviaron, me hicieron perder

la razón. 

              Mas, perdiéndola,

encontré otra razón más poderosa

para mi vida.

Desde entonces,

creí en algo más que en la ceniza

y mi razón no es ya

razón para la muerte.

                                                      Antonio Colinas

                                                      21.XII-2014
                                                      Bajo las raíces
                                                      (40 años de Sepulcro en Tarquinia)
                                                      Edición de Ben Clark                      
                                                      La Isla de Siltolá
                                                      Sevilla, 2015

QUÈ EN VA SER D'AQUELLES MÚSIQUES?

la música et feia estremir,

                        si ploraves

Què en va ser d'aquelles músiques d'un temps

a Europa, les de la meva joventut?

Em va rebre Milà

amb les neus de gener

i amb aquell concert per a oboè

de Marcello.

Crec que, des d'aleshores, ja no he estat  el mateix.

Pocs dies després va reafirmar-se

aquella espècie de metamorfosi

al Teatre Líric: I Musici

varen escriure la gaubança encesa

de Vivaldi als meus ulls.

O vaig ser un altre en seguir cada passa, cada gest

de la petita-gran Carla Fracci

al Preludi a la migdiada d'u faune?

Sí, vaig sentir que era un altre a la Scala,

en escoltar  les simfonies de Mahler

(cinquanta anys després que ell morís)

com una mar serena que ascendís,

com un temperi que arribà,

conduits per les mans

de Claudio Abbado.

O la transformació del que jo era en el que sóc

va tenir lloc aquella nit que plovia mansa-

ment sobre l'estàtua de Leonardo

da Vinci?

                Passaven llambrejant

els cotxes mentre dins del teatre

la veu d'àngel de Mirella Freni

ens anava ofrenant cada ària

de La Bohème.

(Durant l'entracte, vaig guaitar

a la terrassa.

                    La pluja

havia cessat.

                     La plaça i els seus palaus

eren de plata.)

Què en va ser d'aquelles músiques d'aleshores?

Varen ser tantes i tan

torbadores, quasi com un verí que embriagués!

Músiques a països i a llostres

inesperats, mentre fora

cada estació de l'any

teixia trames d'or, de boira, o de gebre

a les meves pestanyes.

I aquell concert al Conservatori

de Ginebra, que daren els alumnes de Nikita

Magaloff?

Un any abans jo havia escoltat 

Nikita Magaloff.

M'assaltà el seu piano al Teatre

Donizetti de Bèrgam

mentre a fora es refermava una borrasca

que estellava les branques dels arbres.

L'Art de la Fuga,

aquella matemàtica celest

de les notes de Bach,

m'asserenà una nit a la catedral

de Berna.

Més tard, escoltaria Bach interpretat

per Richter, rere la porta tancada

d'un palau de Bonn,

mentre a fora la tardor discorria 

amb les seves flames

per les aigües del Rin.

(Bach l'interpretava aquella nit

Sviatoslav Richter, no pas Karl Richter,

qui ens entregà per ventura les millors versions

dels Concerts de Brandenburg.

Als 5è i 6è concerts, Bach i Karl

Richter ens demostraren

que l'home i el seu Art

poden ser a la vida quelcom més que cendra

per a la mort.

I jo m'acabava sempre escapant

cap a l'altra vora

dels llacs alpins.

Duia a la butxaca del meu abric

un llibre de Rousseau que no llegia:

Els somieigs del passejant solitari.

I quan es feia fosc,

regressava jo sol

amb l'últim vaixell

cap a les tremoloses 

llums de l'altra vora.

O, de dia, ascendia les muntanyes.

Seguia els senderols pels boscos

fins que, ja al cim, em tumbava

dalt la neu, sota un sol

de gel blau.

Per ventura el que feia era fugir

d'aquelles músiques 

que m'enfollien dolçament en privar-me

de la raó comuna.

I les inesperades melodies

de Praga a cada cantonada, aquell Mozart

que tornava a sonar a la capella

on ell hi havia actuat segles abans?

I aquella melopea de l'encens

combinada amb cants ortodoxos

a esglèsies amb frescos crostaparats

al monastir

de Nauzí?

Varen ser temps molt durs aquells, semblants

a ferides que sagnaven sols música

per alhora sanar-me i emmalaltir-me,

per a emmalaltir-me i per a sanar-me.

Què en va ser d'aquelles músiques d'un temps

a Europa, les de la meva joventut?

M'esgarriaren, em feren perdre

la raó.

           Mes, en perdre-la,

vaig trobar una altra raó més poderosa

per a la meva vida.

Des de llavors, 

vaig creure en quelcom més que en la cendra

i la meva raó ja no és

raó per a la mort.

                                            A.C.

                                            21-XII-2014

                                            (Versió catalana: BRG, 21-XII-2015)

Fotografia: © Reinhard Huamán Mori

Claude Esteban (1)

Armure du matin

Je ne sors plus
de moi. Je traverse

mes lèvres

sans voir que le soleil
déchire l’air
...................les murs.

J’invente des couloirs
où le froid s’accumule

courbe

jusqu’à ce cri.

                       Claude Esteban (1935-2006)

Armadura del matí

Ja no surto més

de mi. Travesso

els meus llavis

sense veure que el sol

esquinça l'aire

........................els murs.

Invento colors

on el fred s'hi acumula

corb

fins aquest crit.

                               C.E.

                               (Versió catalana: BRG)

Fotografia: BRG

Notes de dietari (38)

JEANNE HÉBUTERNE

On cau aquell silenci del passat
que s'envolava, suïcida, amb tu?
Qui no et conegui, que regressi lluny
si va sortir la vida, amb l'art, unida!
No m'has entès? No toc de peus a terra?
Gemegaria el meu desig, fas por,
la tendra mà m'acaricia el bony
que, per moments, atrapa el galze teu,
i amb ulls d'ametlla mors, pèl-roja, Jeanne,
a punt del xoc i desvestida, prou!

                                                     BRG
                                                     14-XII-2015

Jeanne Hébuterne

Guillaume Amfrye de Chaulieu (1)

APOLOGIE DE L'INCONSTANCE EN 1700

Loin de la route ordinaire,
Et du pays des romans,
Je chante, aux bords de Cythère,
Les seuls volages amants,
Et viens, plein de confiance,
Annoncer la verité
Des charmes de l'inconstance
Et de l'infidélité.

Si nature, mère sage
De tous ces êtres divers,
Dans les goûts n'était volage,
Que deviendrait l'univers?
La plus tendre tourterelle
Change d'amour en un an ;
Et le coq le plus fidèle
De cent poules est l'amant.

La beauté qui vous fait naître,
Amour, passe en un moment ;
Pourquoi voudriez-vous être
Moins sujet au changement?
C'est souhaiter que la rose
Ait, pendent tout un été,
De l'instant qu'elle est éclose
La fraîcheur et la beauté.

Un arc, des traits et des ailes,
Qu'on t'a donnés sagement,
Du Dieu des amours nouvelles
Sont le fatal ornement.
Qui, voyant cet équipage,
Ne croira facilement
Qu'il ne faut pas qu'on s'engage
D'aimer éternellement?

Aimons donc, changeons sans cesse ;
Chaque jour nouveaux désirs;
C'est assez que la tendresse
Dure autant que les plaisirs.
Dieux! ce soir qu'Iris est belle!
Son coeur, dit-elle, est à moi.
Passons la nuit avec elle,
Mais comptons peu sur sa foi.

                       Guillaume Amfrye de Chaulieu (1639-1720)

APOLOGIA DE LA INCONSTÀNCIA EN 1700

Lluny de la ruta ordinària,
I del país dels romanços,
Jo canto, a les ribes de Citera,
Els només vel·leitosos amants,
I vinc, ple de confiança,
A anunciar la veritat
Dels encants de la inconstància
I de la infidelitat.

Si la natura, sàvia mare
De tots aquests éssers diversos,
Amb els gustos no fos vel·leitosa,
Què esdevindria l'univers?
La més tendra tòrtora
Canvia d'amor cada any ;
I el gall més fidel
De cent gallines n'és l'amant.

La bellesa que et fa néixer,
Amor, passa en un moment ;
Per què voldries tu ser
Menys subjecte al canvi?
És de desitjar que la rosa
Tingui, durant tot un estiu,
Des de l'instant que es desclou
La frescor i la bellesa.

Un arc, sagetes i ales,
Que amb saviesa t'han donat,
Del Déu dels nous amors
En són el fatal ornament.
Qui, veient aquest equipatge,
No creurà fàcilment
Que no cal pas d'empenyorar-se
A estimar eternament?

Estimem, doncs, canviem incessantment ;
Cada dia nous desitjos ;
N'hi ha prou que la tendresa
Duri tant com els plaers.
Déus! aquest vespre, que n'és de bella Iris!
El seu cor, diu ella, és meu.
Passem la nit amb ella,
Però comptem poc amb la fe seva.

                                                  G.A.d.Ch.
                                            (Versió catalana: BRG)

Antoine Watteau (Pelegrinatge a l'illa de Citera, 1717)

Subratllats (10)

Murió mi eternidad y estoy velándola.

                                                      César Vallejo
                                                      La violencia de las horas

Fotografia: BRG

Subratllats (9)

JUAN GRIS

La mañana es la forma de una taza humeante
de café muy cargado, que es lo que desayuna
la luz mientras espera que Juan Gris la reciba.
Ella, azul toda, espera por la música,
la cadencia aritmética de cámara,
que Juan Gris le ha pintado para cuerda...
La melodía a dúo cruza un puente en el barco
de la naturaleza pasajera
del amor y la vida y el recuerdo del agua.

Hace tiempo que llueve por la fruta que él pinta,
las cerezas le aman y las uvas ajustan
el racimo a la forma de sus fruteros planos.
Los extremos del mundo
concurren en la línea de su abierta ventana:
se han convertido en aire las cortinas
para el triángulo ocre del velero
que aproxima la seda azul de la bahía
al borde de su mesa fragante de manzanas...
El corazón del horizonte crece
en la mirada, GRIS, que le da forma.

                                              Luis Javier Moreno
                                              (Segovia, 29-XII-1946/7-XII-2015)

Juan Gris (La finestra oberta, 1921)

Notes de dietari (37)

El foc lent del poema,
la música amb desig
que s'escolta per dins
quan a fora no hi ets.
Passen dues al·lotes.
És matí de diumenge.

                                  BRG
                                  6-XII-2015

Vassily Kandinsky (Dues al·lotes)

Notes de dietari (36)

En el sí del teu pit
m'hi entretinc sense perdre'm
boca avall el desig
la raó desprovista
d'aquestes mans tan cegues
que no hi són que no es veuen
que xaropen el temps
des d'abans i no tornen
magatzem de carícies
la fredor que és calenta
el contrast que no som
univers unitat
soledat i besada
la pell blanca els cabells.

                                        BRG
                                        5-XII-2015

Fotografia: Yvonne Chevalier
S/T Nu femení, 1930

Notes de dietari (35)

El centre en el no res
de la teva cara
que s'amaga
i alhora es veu.

Després de què vindrà
la soledat cap a nosaltres?

                                          BRG
                                          2-XII-2015

El centro en la nada
de tu cara
que se esconde
y a la vez se ve.

Después de qué vendrá
la soledad hacia nosotros?

                                         BRG

Fotografia: © William Klein