dilluns, 21 de desembre del 2015

Antonio Colinas (2)

¿QUÉ FUE DE AQUELLAS MÚSICAS?

la música te hacía estremecer,
                              si llorabas

¿Qué fue de aquellas músicas de un tiempo
en Europa, las de mi juventud?
Me recibió Milán
con la nieves de enero
y con aquel concierto para oboe
de Marcello.

Creo que, desde entonces, ya no he sido el mismo.
Pocos días después se reafirmó
aquella especie de metamorfosis
en el Teatro Lírico: I Musici
escribieron el júbilo encendido
de Vivaldi en mis ojos.
¿O fui otro al seguir cada paso, casa gesto
de la pequeña-grande Carla Fracci
en el Preludio a la siesta de un fauno?

Sí, sentí que era otro en la Scala,
al escuchar las sinfonías de Mahler
(cincuenta años después de que él muriera)
como una mar serena que ascendiera,
como una tormenta que llegó,
conducida por las manos 
de Claudio Abbado.
¿O la transformación del que fui en el que soy
se dio aquella noche en que llovía mansa-
mente sobre la estatua de Leonardo
da Vinci?
                Pasaban relumbrando 
los coches mientras dentro del teatro
la voz de ángel de Mirella Freni
nos iba ofrendando cada aria
de La Bohème.
(Durante el entreacto, me asomé
a la terraza.
                   La lluvia
había cesado. 
                      La plaza y sus palacios
eran de plata.)

¿Qué fue de aquellas músicas de entonces?
¡Fueron tantas y tan
turbadoras, casi como un veneno que embriagara!
Músicas en países y en anocheceres
inesperados, mientras fuera
cada estación del año
tejía tramas de oro, de niebla, o de escarcha
en mis pestañas.
¿Y aquel concierto en el Conservatorio de 
Ginebra, que dieron los alumnos de Nikita
Magaloff?
Un año antes yo había escuchado
a Nikita Magaloff.
Me asaltó su piano en el Teatro
Donizetti de Bérgamo
mientras fuera arreciaba una borrasca
que tronchaba las ramas de los árboles.

El Arte de la Fuga,
aquella matemática celeste
de las notas de Bach,
me serenó una noche en la catedral
de Berna.
Más tarde, escucharía a Bach interpretado
por Richter, tras la puerta cerrada
de un palacio de Bonn,
mientras fuera el otoño discurría
con sus llamas
por las aguas del Rin.
(A Bach lo interpretaba aquella noche
Sviatoslav Richter, no Karl Richter,
el que nos entregó acaso las mejores versiones
de los Conciertos de Brandenburgo.
En el 5º i el 6º conciertos, Bach y Karl
Richter nos demostraron
que el hombre y su Arte
pueden ser en la vida algo más que ceniza
para la muerte.

Y yo acababa siempre escapando
hacia la otra orilla
de los lagos alpinos.
Llevaba en el bolsillo de mi abrigo
un libro de Rousseau que no leía:
Las ensoñaciones del paseante solitario.
Y cuando anochecía,
regresaba yo solo
en el último barco
hacia las temblorosas 
luces de la otra orilla.
O, de día, ascendía a las montañas.
Seguía los senderos por los bosques
hasta que, ya en la cima, me tumbaba
sobre la nieve, bajo un sol
de hielo azul.
Acaso lo que hacía era huir
de aquellas músicas
que me enloquecían dulcemente al privarme
de la razón común.

¿Y las inesperadas melodías
de Praga en cada esquina, aquel Mozart
que volvía a sonae en la capilla
donde él había actuado siglos antes?
¿Y aquella melopea del incienso
combinada con cantos ortodoxos
en iglesias con frescos desconchados
en el monasterio
de Nauzí?
Fueron tiempos muy duros aquellos, parecidos
a heridas que sangraban sólo música
para a la vez sanarme y enfermarme,
para enfermarme y para sanarme.

¿Qué fue de aquellas músicas de un tiempo
en Europa, las de mi juventud?
Me extraviaron, me hicieron perder
la razón. 
              Mas, perdiéndola,
encontré otra razón más poderosa
para mi vida.
Desde entonces,
creí en algo más que en la ceniza
y mi razón no es ya
razón para la muerte.

                                                      Antonio Colinas
                                                      21.XII-2014
                                                      Bajo las raíces
                                                      (40 años de Sepulcro en Tarquinia)
                                                      Edición de Ben Clark                      
                                                      La Isla de Siltolá
                                                      Sevilla, 2015


QUÈ EN VA SER D'AQUELLES MÚSIQUES?

la música et feia estremir,
                        si ploraves

Què en va ser d'aquelles músiques d'un temps
a Europa, les de la meva joventut?
Em va rebre Milà
amb les neus de gener
i amb aquell concert per a oboè
de Marcello.

Crec que, des d'aleshores, ja no he estat  el mateix.
Pocs dies després va reafirmar-se
aquella espècie de metamorfosi
al Teatre Líric: I Musici
varen escriure la gaubança encesa
de Vivaldi als meus ulls.
O vaig ser un altre en seguir cada passa, cada gest
de la petita-gran Carla Fracci
al Preludi a la migdiada d'u faune?

Sí, vaig sentir que era un altre a la Scala,
en escoltar  les simfonies de Mahler
(cinquanta anys després que ell morís)
com una mar serena que ascendís,
com un temperi que arribà,
conduits per les mans
de Claudio Abbado.
O la transformació del que jo era en el que sóc
va tenir lloc aquella nit que plovia mansa-
ment sobre l'estàtua de Leonardo
da Vinci?
                Passaven llambrejant
els cotxes mentre dins del teatre
la veu d'àngel de Mirella Freni
ens anava ofrenant cada ària
de La Bohème.
(Durant l'entracte, vaig guaitar
a la terrassa.
                    La pluja
havia cessat.
                     La plaça i els seus palaus
eren de plata.)

Què en va ser d'aquelles músiques d'aleshores?
Varen ser tantes i tan
torbadores, quasi com un verí que embriagués!
Músiques a països i a llostres
inesperats, mentre fora
cada estació de l'any
teixia trames d'or, de boira, o de gebre
a les meves pestanyes.
I aquell concert al Conservatori
de Ginebra, que daren els alumnes de Nikita
Magaloff?
Un any abans jo havia escoltat 
Nikita Magaloff.
M'assaltà el seu piano al Teatre
Donizetti de Bèrgam
mentre a fora es refermava una borrasca
que estellava les branques dels arbres.

L'Art de la Fuga,
aquella matemàtica celest
de les notes de Bach,
m'asserenà una nit a la catedral
de Berna.
Més tard, escoltaria Bach interpretat
per Richter, rere la porta tancada
d'un palau de Bonn,
mentre a fora la tardor discorria 
amb les seves flames
per les aigües del Rin.
(Bach l'interpretava aquella nit
Sviatoslav Richter, no pas Karl Richter,
qui ens entregà per ventura les millors versions
dels Concerts de Brandenburg.
Als 5è i 6è concerts, Bach i Karl
Richter ens demostraren
que l'home i el seu Art
poden ser a la vida quelcom més que cendra
per a la mort.

I jo m'acabava sempre escapant
cap a l'altra vora
dels llacs alpins.
Duia a la butxaca del meu abric
un llibre de Rousseau que no llegia:
Els somieigs del passejant solitari.
I quan es feia fosc,
regressava jo sol
amb l'últim vaixell
cap a les tremoloses 
llums de l'altra vora.
O, de dia, ascendia les muntanyes.
Seguia els senderols pels boscos
fins que, ja al cim, em tumbava
dalt la neu, sota un sol
de gel blau.
Per ventura el que feia era fugir
d'aquelles músiques 
que m'enfollien dolçament en privar-me
de la raó comuna.

I les inesperades melodies
de Praga a cada cantonada, aquell Mozart
que tornava a sonar a la capella
on ell hi havia actuat segles abans?
I aquella melopea de l'encens
combinada amb cants ortodoxos
a esglèsies amb frescos crostaparats
al monastir
de Nauzí?
Varen ser temps molt durs aquells, semblants
a ferides que sagnaven sols música
per alhora sanar-me i emmalaltir-me,
per a emmalaltir-me i per a sanar-me.

Què en va ser d'aquelles músiques d'un temps
a Europa, les de la meva joventut?
M'esgarriaren, em feren perdre
la raó.
           Mes, en perdre-la,
vaig trobar una altra raó més poderosa
per a la meva vida.
Des de llavors, 
vaig creure en quelcom més que en la cendra
i la meva raó ja no és
raó per a la mort.

                                            A.C.
                                            21-XII-2014
                                            (Versió catalana: BRG, 21-XII-2015)


Fotografia: © Reinhard Huamán Mori

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada