dilluns, 1 de febrer de 2016

Annabell Manjarrés Freyle (1)

Ya no me leo el tarot
El espejismo del medio día
me demostró
que el bailarín sofocado,
solo era la humedad.

Y en el sopor de la tarde pude ver
el rostro de quienes
se disfrazaron de Dios y me conjugaron.

Les manifesté mi ignorancia
como única verdad,
y me convertí
en una creyente de pacotilla.

Arruiné todas las predicciones
quemando las cartas,
de tanto barajarlas al azar.

Tomé un puñado de arena…
lo arrojé al mar.
Y la arena fue mi destino
y el mar la nada.

No tiene caso para una criatura de cristal
ver más allá de la noche.
No tiene caso.
Las espadas que me despedazaron
yacen en el suelo  con mi sangre primigenia.

Una mujer ajena
es la sangre que me circula con su perfume metálico,
con su oxígeno de manantial que
no supo nombrar a las cosas.

Ya no me leo el tarot, es cierto,
porque se me hizo
destino todo aquello que quise,
junto a la suma
de palabras sueltas que
proferí irresponsable.

De lejos fueron llegando
los espejos que me agotaron
abordándome con el instante,

y sin embargo,
de la verdad del instante
no tuve más
que

existencia.
                         Annabell Manjarrés Freyle

JA NO EM LLEGEIXO EL TAROT
El miratge del migdia
em va demostrar
que el ballarí sufocant,
sols era la humitat.

I en el sopor de la tarda vaig poder veure-hi
el rostre dels qui 
es disfressaren de Déu i em conjugaren.

Vaig manifestar-los la meva ignorància
com a única veritat,
i vaig esdevenir
una creient de pacotilla.

Vaig arruïnar totes les prediccions
cremant les cartes,
de tant de barallar-les a l'atzar.

Vaig agafar un grapat d'arena...
vaig llençar-lo a la mar.
I l'arena va ser el meu destí
i la mar el no res.

No fa al cas per a una criatura de cristall
de veure-hi més enllà de la nit.
No fa al cas.
Les espases que m'esbocinaren
jeuen al sòl amb la meva sang primigènia.

Una dona aliena
és la sang que em circula amb el seu perfum metàl·lic,
amb el seu oxígen de gorg que
no va saber anomenar les coses.

Ja no em llegeixo el tarot, és cert,
perquè se'm va fer 
destí tot allò que vaig voler,
junt amb la suma de paraules soltes que
vaig proferir irresponsable.

De lluny anaren arribant
els miralls que m'esgotaren
escometent-me amb l'instant,

i tanmateix,
de la veritat de l'instant
no en vaig tenir més
que
existència.
                                A.M.F.
                  (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Irving Penn, La lectora del tarot (Jean Patchett&Bridget Tichenor), Nova York, 1949

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada