PAUSE AU CHATEAU CLOAQUE
Le passé retarderait l'éclosion du présent si nos souvenirs érodés n'y sommeillaient sans cesse. Nous nous retournons sur l'un tandis que l'autre marque un élan
avant de se jeter sur nous.
avant de se jeter sur nous.
De la ceinture de tisons au reposoir des morves. Du rêve gris au commerce avec rien. Course. Premier col : argile effritée.
La terre, est-ce quelque chose ou quelqu'un? Rien n'accourt lorsqu'appel le la question, sinon une large barre, un opaque anneau, et quelque serveuse d'approches.
Pour l'ère qui s'ouvre : « A la fin était le poison. Rien ne pouvait s'obtenir sans lui. Pas le moindre viatique humain. Pas la plus palpable récolte. » Ainsi fulmine
la terre glauque.
la terre glauque.
Contre l'épaisseur diffuse d'un somnambulisme empoisonné, la répugnance de l'esprit serait fuite chiffrée, serait, plus tard, révolte?
Jeunesse des dupes, girolle de la nuit.
Eteindre le tumulte, sans un porte-respect, comme se desserre à l'aube l'arc-en-ciel de la lune.
Nous ne jalousons pas les dieux, nous ne les servons pas, ne les craignons pas, mais au péril de notre vie nous attestons leur existence multiple, et nous nous émouvons d'être de
leur élevage aventureux lorsque cesse leur souvenir.
leur élevage aventureux lorsque cesse leur souvenir.
Le vin de la liberté aigrit vite s'il n'est, à demi bu, rejeté au cep.
Philippe Jaccottet
PAUSA AL CASTELL CLAVEGUERA
El passat retardaria l'eclosió del present si els nostres records erosionats no hi dormissin
sense parar. Nosaltres regressem sobre l'un mentre l'altre determina un impuls abans
de llençar-se'ns a sobre.
sense parar. Nosaltres regressem sobre l'un mentre l'altre determina un impuls abans
de llençar-se'ns a sobre.
De la faixa de tions al descansador dels mocs. Del somni gris al comerç amb no res.
Cursa. Primer coll: argila esmicolada.
La terra, és alguna cosa o és algú? No se'ns acut res mentre s'apel·la a la qüestió,
si no és una barra llarga, una anella opaca, i alguna servidora de proximitats.
si no és una barra llarga, una anella opaca, i alguna servidora de proximitats.
Per a l'era que s'enceta : "A la fi era la metzina. Res no podia obtenir-se sense ella.
Ni el més mínim viàtic humà. Tampoc la més palpable recol·lecció."
Així és com fulmina la terra glauca.
Ni el més mínim viàtic humà. Tampoc la més palpable recol·lecció."
Així és com fulmina la terra glauca.
Contra l'espessor difusa d'un somnambulisme emmetzinat, la repugnància de l'esperit
seria fugida xifrada, seria, més tard, revolta?
seria fugida xifrada, seria, més tard, revolta?
Joventut dels ingenus, gírgola de la nit.
Sufocar el tumult, sense una arma defensiva, com es descenyeix
a l'alba l'arc de Sant Martí de la lluna.
a l'alba l'arc de Sant Martí de la lluna.
No tenim gelosia dels déus, no en som els servidors, no els tenim por,
però quan és en perill la nostra vida, fem atestat de la múltiple existència d'ells,
i ens commou ser-ne cria aventurera d'ells quan en cessa el record.
però quan és en perill la nostra vida, fem atestat de la múltiple existència d'ells,
i ens commou ser-ne cria aventurera d'ells quan en cessa el record.
El vi de la llibertat torna agre si, a mig beure'l, no el tornem a tirar al cep.
Ph.J.
(Versió catalana : BRG)
Fotografia : François Gragnon (Alfred Hitchcock, 1963) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada