L'experiència del paisatge és pròpia i singular ja que ningú no té la mateixa experiència del mateix paisatge, ja que depèn de les facultats de l'espectador, i ni tan sols el mateix espectador experimentarà, en altres circumstàncies i en el mateix paisatge, la mateixa experiència de la vegada anterior. En cada experiència paisatgista una cosa nova passa, alguna cosa la presència de la qual no remet a cap altra, sinó que genera noves associacions entre les facultats que participen en l'experiència.
El paisatge és també reproducció i ampliació de multitud de representacions d'ordres diversos que permeten al subjecte perceptor de reconèixer-les en ell encara que mai no hagi vist el paisatge, D'una banda es tracta de representacions conscients i explícites: és el cas de quan reconeixem un lloc que hem vist anteriorment en una imatge. No obstant això, la majoria de les vegades es tracta de representacions inconscients. El paisatge convoca i activa simultàniament la memòria de totes les nostres experiències anteriors, no únicament les de la nostra existència individual, sinó també aquelles, indirectes, que ens han estat inculcades per la nostra cultura i que formen part de la nostra herència antropològica.
Aquest aliatge de les diverses dimensions que conflueixen en la unitat del paisatge és la que li ofereix el caràcter simbòlic que permet considerar-lo com el que és, naturalesa, i el que representa, el símbol. De tal manera que el paisatge revela allò simbòlic, però també allò ecològic.
Antoni Marí
El conflicte de les aparences
 |
| Fotografia : BRG |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada