Estan enamorats de la pluja que queia.
A la fi aconseguiren ser dobles i jos.
Brutalitat solar que l'amor venç a voltes
amb un ganivet vell que travessa el carrer
de la gran solitud i l'esquerpa besada
del silenci que crida l'ofec o paraules
aferrades amb paüra als diccionaris.
El temps d'abans, s'enfila i occirà el futur?
Enamora't, em diu, de la mar trista i freda
d'aquests tan últims dies de la vida d'enguany.
I espera'm, mal consol, gana d'aprendre el no,
la vicisitud nova del combat últim.
I espera'm on no pugui trobar-te mai,
i així et recordaré talment com vares ser:
forat, absurditat, planteig d'aquell magreig,
si el món perdut que mor farà ser l'abraçada!
Connecta'm tant a tu que ja no pugui moure'm!
Sigues desesperat, destrossa't i desitja
la pluja del seu cos sollat de color negre
i tros de meravella que la nit prova.
Vols allò que jo vull i vols l'embriaguesa!
Vols sols l'embriaguesa i allò que més vull!
Com augmenta el no res dels teus llavis ingràvids
i l'esguard d'un sol ull que l'altre ull ha buidat
i, curull de foscúria, ens mira, mira!
BRG
 |
| Les Amoureux (Après la pluie) [Francis Picabia - 1925] |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada