Tot el poc que seré daré a la nit,
l'ossada feble, el cor enamorat,
aquesta vida amb penes que he sembrat
de tan discret afecte, fondo al pit.
En absoluta fosca, sense un crit,
plegaré veles trist i resignat.
No ploreu gaire, amics, el comiat
si queda res al món del meu neguit.
Empès pels anys a l'abís o hostil paret
-entendrà mai a Déu el meu cap fred?-,
no em cal més goig que el bo que he conegut.
Com qui gaudeix del vi i li omplen el got
altra vegada, agrairé el rebrot
d'alta vida atorgada al descregut.
Josep Marí
(Respira el món)
 |
| Fotografia: BRG |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada