ferma i clara la terra
i el mar voltant-la -l'illa
és més que terra sola:
li cal el mar, lliurant-se
ona a ona en les ribes,
tan seu com pins o roca-;
l'illa i la primavera,
que ara per la mirada
et llisquen, a la costa
on la brisa t'agafa
els cabells, la faldilla;
aquests teus camps i onades
-també meus- que m'estimo
més quan tu no els fas ombra;
el món que en tu s'oblida
i, essent tan gran, s'oculta
rere el teu front, oh!, quina
fragància manllevada,
quina tendra bellesa,
quin cor novell per heure,
quan pels teus ulls camina?
El beus, es refugia
dintre teu. El paisatge,
avui, ets tu. La teva
ànima és qui l'engronsa,
exaltada d'un gaudi
de primavera. Fulles,
vent, sol, mar, pedra, els cerco
en la teva mirada.
M.Villangómez Llobet
 |
| Fotografia: BRG |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada