Notes de dietari (5)

La memòria és la ràbia de no saber oblidar a temps, què?

                                                                                    BRG
                                                                                    11-VIII-2012

Martín Peña, Dani. LEINA BRAWN
Cadavre&Grafit - Signe Interrogant
2006 Cartolina, gravat

Emily Dickinson (2)

1055

To Whom the Mornings stand for Nights,
What must the Midnights - be!

                                                  Emily Dickinson

1055

Per Aquells que els Matins representen Nits,
La Mitjanit, doncs, què no ha de - ser!

                                                  E.D.
                                                  (Traducció catalana: D.Sam Abrams)

Maria Lassnig: Du oder Ich , 2005 (O tu o jo)
Oli sobre tela. Col·lecció privada.
Cortesia Hauser & Wirth

Jorge Luis Borges (1)

Límites

Hay una línea de Verlaine que no volveré a recordar,
Hay una calle próxima que está vedada a mis pasos,
Hay un espejo que me ha visto por última vez,
Hay una puerta que he cerrado hasta el fin del mundo.
Entre los libros de mi biblioteca (estoy viéndolos)
Hay alguno que nunca abriré.
Este verano cumpliré cincuenta años;
La muerte me desgasta, incesante.

                                                        Jorge Luis Borges

Límits

Hi ha una línia de Verlaine que no tornaré a recordar,
Hi ha un carrer proper que m'és vedat a fer-hi passes,
Hi ha un mirall que m'ha vist per última vegada,
Hi ha una porta que he tancat fins a la fi del món.
Entre els libres de la meva biblioteca (estic veient-los)
N'hi ha algun que mai obriré.
Aquest estiu compliré cinquanta anys;
La mort em desgasta, incessant.

                                                        J.L.B.
                                                        (Versió catalana: BRG)

Josep Palau i Fabre (1)

SOL

Estic sol.
Sol en la meva família.
Sol entre els amics -sí, entre els meus amics.
Sol en la meva pàtria sola.
Sol entre les dones -sobretot sol entre les dones.
I una noia està sola dins meu de fa molts anys.

                                                                  Josep Palau i Fabre

Fotografia: Zygmunt Ferentzi (Viatges de Gulliver)

Vicent Andrés Estellés (2)

Només un mot t'ho diria tot:
vida. Només. Amb això, bastaria...

                                        Vicent Andrés Estellés
                                         Les acaballes de Catul

Fotografies: BRG

Vicente Valero (1)

La prueba

Hasta mirar significa aquí partirse en dos, desmoronarse. No puede ser nuestro este paisaje que se entrega, al sol, como un cadáver más. ¿Cómo ha llegado el fuego a tomar forma de nopal o de adelfa? Luego de haber reconocido el hontanar de nuestros antepasados, con su laurel lleno de insectos y sus cántaros rotos, tuvimos que buscar la manera de salir de aquí.

Mediodía de agosto. Las sombras queman, se hunden cada vez más. Y el sol, este sol hipnótico y oracular como la carcoma, que crece entre nosotros, nos hace confundir el tiempo que nos queda con el olor de las raíces arrancadas. (Un perro ladra en el torrente seco desde entonces). Mediodía cerrado a cal y canto. Esta sed sí que es nuestra.

                                                                            Vicente Valero

                                                                             Canción del distraído

                                                                             Vaso Roto Ediciones, 2015

La prova

Fins mirar significa aquí partir-se en dos, esbaldregar-se. No pot ser nostre aquest paisatge que s'entrega, al sol, com un cadàver més. Com ha arribat el foc a prendre forma de figuera de pic o de baladre? En haver reconegut la fontaneda dels nostres avantpassats, amb el seu llorer ple d'insectes i les seves gerres trencades, vàrem haver de buscar la manera de sortir d'aquí.

Migdia d'agost. Les ombres cremen, s'enfonsen cada vegada més. I el sol, aquest sol hipnòtic i oracular com el corc, que creix entre nosaltres, ens fa confondre el temps que ens resta amb l'olor de les arrels arrencades. (Un ca glepa al torrent sec des de llavors). Migdia tancat amb pany i forrellat. Aquesta assedegada sí que és nostra.

                                                                                V.V.

                                                                                (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Juan Rulfo

Antonio Machado (1)

[...] La augusta confianza
a ti, Naturaleza, y paz te pido,
mi tregua de temor y de esperanza,
un grano de alegría, un mar de olvido.

                                                              Antonio Machado
                                                              Últimas lamentaciones de Abel Martín
                                                              (Cancionero apócrifo)
                                                              [CLXIX]

Fotografia: Xavier Febrés

Salvador Espriu (1)

Ningú no m'ha salvat
de la desesperança.
Em feria el cristall
del meu temps. A hora baixa,
m'endinso pel camí
de la font amagada.
Escolto la remor
molt benigna de l'aigua.

                                      Salvador Espriu
                                      Santa Coloma de Farners, Girona, 10-VII-1913
                                      Barcelona, 22-II-1985

Robert Desnos (1)

Hommage à Robert Desnos, poète, écrivain génial et multiple, arrété par la Gestapo le 22 février 1944, il y a 71 ans aujourd'hui. Il mourut en juin 1945, dans un camp de concentration en Tchécoslovaquie.

"Poser sa tête sur un oreiller
Et sur cet oreiller dormir
Et dormant rêver
À des choses curieuses ou d’avenir,

Rêvant croire à ce qu’on rêve
Et rêvant garder la notion
De la vie qui passe sans trêve
Du soir à l’aube sans rémission.

Ceci est presque normal,
Ceci est presque délicieux
Mais je plains ceux
Qui dorment vite et mal,

Et, mal éveillés, rêvent en marchant.

Ainsi j’ai marché autrefois,
J’ai marché, agi en rêvant,
Prenant les rues pour les allées d’un bois.

Une place pour les rêves
Mais les rêves à leur place."

État de veille (Pour mes amis)
Robert Desnos

Homenatge a Robert Desnos, poeta, escriptor genial i múltiple, arrestat per la Gestapo el 22 de febrer de 1944, avui fa 71 anys. Va morir en juny de 1945 al camp de concentració de Térézin, a Txecoslovàquia.

Estat de vetlla (Per als meus amics)

Posar el seu cap sobre un coixí

I sobre aquest coixí dormir-hi

I dormint somiar

En coses curioses o en el futur,

Somiant creure en el que se somia

I somiant guardar la noció

De la vida que passa sense treva

Del vespre a l'alba sense remissió.

Això és gairebé normal,

Això és gairebé deliciós

Però jo planyo els

Qui dormen de pressa i malament,

I, malament despertats, somien caminant.

Així jo vaig caminar en altre temps,

Vaig caminar, actuant en somnis,

Prenent els carrers per caminals d'un bosc.

Un lloc per als somnis

Però els somnis al seu lloc.

                                              R.D.

                                              (Versió catalana: BRG)

Robert Desnos
Fotografia: Gallimard

Notes de dietari (4)

On comença la mar i on s'acaba la resta que en queda de nosaltres.
Aquí i allí, sense precisar gaire, ni saber-ne'n res més.

                                                                                        BRG
                                                                                        21-II-2015

Cy Twombly : Mar, 1959

Notes de dietari (3)

¿Y si la muerte es la muerte,

qué será de los poetas

y de las cosas dormidas 

que ya nadie las recuerda?

Federico García Lorca

Partia la bellesa, partida i mai meitat.

L'oblit, cap a endavant, la mort que puja al cel

i després baixa, sola, descontroladament.

Dolor en la calma eterna de l'estimat

desig perdut: jo, sóc? Restar, la soledat,

enemiga i callada dins nostre, al fons.

No podré confessar mai la veritat trista.

No sabré mai què vull: l'amor, basarda, eclipsi;

les paraules que no m'has dit mai ni jo a tu.

Desolada alegria, repetida la fi

del que, sent desesper, no serà, no va ser

                      [companyia].

                                                       BRG

                                                       4-I-2011

Properci i Cíntia a Tivoli, oli d'Auguste Jean Baptiste Vinchon pintat l'any 1815

Apollinaire (2)

La dame

Toc toc Il a fermé sa porte
Les lys du jardin sont flétris
Quel est donc ce mort qu'on emporte

Tu viens de toquer à sa porte
    Et trotte trotte
    Trotte la petite souris

                                       Apollinaire

La dama

Toc toc Ell ha tancat la seva porta
Els lliris del jardí s'han pansit
Qui és doncs aquest mort que s'emporten

Acabes de tocar a la seva porta
     I pita pita
     Pita el ratolinet

                                         Apollinaire
                                         (Versió catalana: BRG)

Henri Rousseu: "La gitana condormida"

Jordi Pàmias (2)

Les hores

Les hores que fugien
pels atzucacs,
topen, esmaperdudes,
contra el passat.
Sonen obscurs rellotges,
que no hem vist mai.

Una gleva de pols
és, cada instant.
I, el migdia, una frèvola
caixa d'albat.

Mans de cera bastien
un ample mur.
Ja el temps s'escola, dòcil,
cap al futur.

                     Jordi Pàmias
                     Cançons de la nit benigna (1975)

Fotografia: blocs.xtec.cat

Joan Brossa (1)

CARNAVAL

L'ocell miola
El gat esbiega
La cabra renilla
El cavall bramula
La vaca bela
El xai lladra
El gos gruny
El porc udola
El llop brama
El ruc bruela
El toro piula
El pollet rauca
La granota parrupa
El colom mugeix
El bou cloqueja
L'oca enraona
L'home escataina
La gallina refila...

Si la igualtat comporta identitat,
només som un de sol.

                                                    Joan Brossa
                                                    (Passat festes)

Fotografia: images.yodibujo.es

                                             

Vicent Andrés Estellés (1)

M'has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
-el Metropol: ho recorde ben bé-
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T'estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l'engonal, que de sobte se'm dreça
iradament, imperativament.

                                            Vicent Andrés Estellés
                                            (Les acaballes de Catul)

Bes de sàtir i nimfa
Ara Grimani, Museu Arqueològic de Venècia,
època d'August

Emily Dickinson (1)

910

Finding is the first Act
The second, loss,
Third, Expedition for the "Golden Fleece"

Fourth, no Discovery-
Fifth, no Crew-
Finally, no Golden Fleece-
Jason, sham, too-

                               Emily Dickinson

910

Trobar és el primer Acte
El segon, la pèrdua,
El tercer, l'Expedició a la recerca del "Velló d'Or"

El quart, cap Descobriment-
El cinqué, cap Tripulació-
Finalment, cap Velló d'Or-
Jasó, un frau, també-

                                            E.D.
                                            (Versió catalana de D.Sam Abrams)

Imatge de Jason and the Argonauts, pel·lícula anglesa dirigida per Don Chaffey en 1963 i amb efectes especials de Ray Harryhausen

Notes de dietari (2)

S'escala de pedra, Dalt Vila (Eivissa)

El centre de mai més passava per aquí.
Pujar i baixar, depèn, t'hi aveses i pot ser.
D'on véns tan poc a poc? Per què corres de pressa?
Hi ha un record que he oblidat i no tornarà mai.
Tots hi eren, ja no, tampoc és mica estrany.
Ombres blanques de llum negra que qui en sap res.

                                                                     14-II-2015

Fotografia: Oriol Maspons

Jordi Pàmias (1)

Vienes herida, Niebla, de escombros y de hambre...

Rafael Albert, Retornos de lo vivo lejano

Cans sense nom, amb orelles gebrades,

desfilen lentament -com si ignoressin

els lladrucs de la por-, escala amunt,

a la recerca d'un replà més tebi.

La gent de casa nostra

-tots arraulits en un racó-

oíem passos remotíssims,

xipolleig de sabates en la boira

del carrer. Al celobert

s'havia fos, com l'alè en un mirall,

un impalpable vel de llum rosada.

Teixidors, artesans de casa nostra

inútilment trenàvem, amb dits balbs, 

teranyines de son o de concòrdia.

A les golfes, tancades amb pany i clau, la mort

aixecava la pols de tants anys impassibles.

Només llunyans poetes ens parlaran, potser,

amb veu molt baixa, en una freda nit

callada, en una fosca interminable

-quan el vent s'ha adormit al cimal dels xiprers

i la boira s'aclofa a endolades planures.

Homes que encara guarden, a la pell, el senyal

del sol i, entorn del cap,

la música dels mots com una aurèola.

Homes que han entonat, per viles i cataus,

el salm amarg de la desesperança.

Amb ells, hem dit que no, tantes vegades!

Però encara desfilen, lentament,

records que deixen un filet de sang,

allargassades ombres d'un ahir moribund,

gossos perduts, amb gebre a les orelles...

                                                               Jordi Pàmias

                                                               Temps empresonat (1973)

Fotografia: Josep Vicens (Cans eivissencs)

Poemes priapeus (1)

41

Quisquis uenerit huc, poeta fiat
et uersus mihi dedicet iocosos.
Qui non fecerit, inter eruditos
ficosissimus ambulet poetas

                                            Carmina Priapea
                                            anonymus

41

Tot el que vingui aquí, que esdevingui poeta
i em dediqui versos divertits.
Qui no ho faci, que camini afectat de morenes
enmig dels poetes saberuts.

                                              Poemes priapeus
                                              anònim
                                              (Traducció de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo)
                                               Adesiara editorial, Martorell (Barcelona), 2015

Priap, Casa dels Vettii (Pompeia)

Claudine Bertrand (10)

Le poème résonne du mantra de la mer et du silence du monde.

Il chasse l'homme-gibier. Un oiseau effleure doucement
l'intérieur du ventre : il recoud l'abandon.

Le vivant la saisait à la gorge.

Sexe et sein : otages de tous ces toi qui m'émeuvent.

                                                               Claudine Bertrand


El poema fa ressonar el mantra de la mar i del silenci del món.

Caça l'home-feram. Un ocell desflora dolçament
l'interior del ventre : recus l'abandonament.

El vivent l'agafa pel coll.

Sexe i pits : ostatges de tots aquests tu que em commouen.

                                                                 C.B.
                                                                 (Versió catalana: BRG)

Pintura al fresc de Pompeia

Raymond Radiguet (1)

ÉBAUCHES

En jupe-culottes
Un soir a Joinville
Vénus la salope
M'a sucé la bite

Son joli chignon
En papier doré
Me faisait bander
Comme un cuirassier

Puis nous nous branlâmes
Le con et la trique
Attendant un tram
Pour la République

                               Raymond Radiguet

ESBOSSOS

Amb faldilla-pantalons
Un vespre a Joinville
Venus la bandarra
M'ha xuclat la cigala

La seva bonica trossa
De paper daurat
M'ha fet trempar
Com un cuirasser

Després l'hem ben petada
El cony i la pixa
Esperant un tramvia
Per la República

                            R.R.
                            (Versió catalana: BRG)

Venus de Milo (Museu del Louvre)

Pierre Audard (1)

LA ROSE NOIRE

L'amour et la mort

l'amour est la mort

la mort touffe de tigres aux doigts des jours

l'amour fait le mort

l'amour fait la mort

avec moi dis-je mais

avec moi la mort fait l'amour

aux crochets des barricades.

                                             Pierre Audard (1909-1981)

                                             Éros émerveillé (Anthologie de la poésie érotique française)

                                             Éditions Gallimard, 2012

LA ROSA NEGRA

L'amor i la mort

l'amor és la mort

la mort tofa de tigres als dits dels dies

l'amor fa el mort

l'amor fa la mort

amb mi dic però

amb mi la mort fa l'amor

als claudàtors de les barricades.

                                                  P.A.

                                                  (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Agustí Centelles

FIAMA HASSE PAIS BRANDÃO (1)

A MINHA VIDA, A MAIS HERMÉTICA

Este amor literal, o pormenor dos lábios, a aproximação

da consciência é a situação mais nítida sobre a profundidade dos gritos.

Sobre a colina tradicional, sendo a tradição um único

momento, estou na mesma situação de Blake e na situação

de mim mesma quando ouvia o infinito no grito das crianças

e quando era evidente. Porém não terminava o crepúsculo, nem os jogos

se estavam a tornar obscuros, nem junto à casa aparecera

a fisionomia da imagem

de mãe. Nada se opõe, tudo difere, este sistema simbólico

inclui os gritos, com mais numerosas referências.

Tudo o que disse com literalidade deverá parecer,

agora, o aviso de que a minha vida é a mais hermética.

                                      FIAMA HASSE PAIS BRANDÃO                     

LA MEVA VIDA, LA MÉS HERMÈTICA

Aquest amor literal, el fil per randa dels llavis, l'aproximació

de la consciència és la situació més nítida sobre la pregonesa dels crits.

Sobre el turó tradicional, sent la tradició un únic

moment, sóc en la mateixa situació de Blake i en la situació

de mi mateixa quan sentia l'infinit en el crit de les criatures

i quan era evident. Tanmateix no s'acabava el crepuscle, ni els jocs

s'estaven tornant obscurs, ni vora la cosa hi apareixia

                               la fisonomia de la imatge

de mare. Res no s'oposa, tot difereix, aquest sistema simbòlic

inclou els crits, amb més nombroses referències.

Tot el que vaig dir amb literalitat haurà de semblar,

ara, l'avís de què la meva vida és la més hermètica.

                                          F.H.P.B. (1938-2007)

                                          Versió catalana: BRG

Patricia Highsmith (1)

No hi havia cap mena de sarcasme en aquell "que dormis bé".
                                                         Patricia Highsmith
                                                         El tremolor de l'engany
                                                         Edicions 62, Barcelona, 1990
                                                         Traducció de Laura Santamaria

Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, EUA, 1921-1995)

Alfred Jarry (1)

BARDES ET CORDES

Le roi mort, les vingt et un coups de la bombarde
Tonnent, signal de deuil, place de la Concorde.

Silence, joyeux luth, et viole et guimbarde :
Tendons sur le cercueil la plus macabre corde

Pour accompagner l'hymne éructé par le barde :
Le ciel veut l'oraison funèbre pour exorde.

L'encens vainc le fumet des ortolans que barde
La maritorne, enfant butorde non moins qu'orde.

Aux barrières du Louvre elle dormait, la garde :
Les palais sont de grands ports où la mort aborde;

Corse, kalmoucke, kurde, iroquoise et lombarde
Le catafalque est ceint de la jobarde horde.

Sa veille n'eût point fait camuse la camarde :
Il faut qu'un rictus torde et qu'une bouche morde.

La lame ou la dent tranche autant que le plomb arde
Poudre aux moineaux, canons place de la Concorde.

Arme blême, le dail ne craint point l'espingarde :
Tonne, signal de deuil; vibre, macabre corde.

Les Suisses du pavé heurtent la hallebarde :
Seigneur, prends le défunt en ta miséricorde.

                                                    Alfred Jarry


BARDS I CORDES

El rei mort, les vint-i-una canonades de la bombarda
Tronen, en senyal de dol, a la plaça de la Concòrdia.

Silenci, feliç llaüt, i viola i guimbarda :
Estirem del taüt la més macabra corda

Per a acompanyar l'himne eructat pel bard :
El cel vol l'oració fúnebre com a exordi.

L'encens venç la ferum dels hortolans que enllarda
La galimarsot, criatura totxa no menys que gallòfola.

A les barreres del Louvre hi dormia, la guàrdia :
Els palaus són ports grans on la mort aborda;

Cors, calmuc, kurd, iroquès i llombard
El cadafal va faixat de la badoca horda.

La vetlla, gens camús aquell nas curt, aplanat :
Cal que un rictus torci i que una boca mossegui.

La fulla o la dent talla igual que el plom abrusa
Els pardals amb pólvores, canons a la plaça de la Concòrdia.

Arma esblaimada, la dalla no tem gens l'espingarda :
Trona, en senyal de dol; vibra, macabra corda.

Els Suïssos de l'empedrat xoquen amb les alabardes :
Senyor, tingues el difunt en la teva misericòrdia.

                                                                               A.J.
                                                                 (Versió catalana: BRG)

Alfred Jarry

Zéno Bianu (1)

Zéno Bianu Je m’appelle rien dans les mains rien dans les poches je n’emprunte mon nom à personne je me nomme du mien qui est d’être sans nom mon père était escamoteur mon frère était escamoteur je suis escamoteur le Grand Escamoteur je subtilise j’enrobe je dérobe je passe tout au bleu je passe à l’as je fais disparaître je fais apparaître un peu comme Dieu - toutes proportions gardées je suis un menteur vrai si vous voulez pas un vrai menteur non non un menteur vrai car si tout est faux en même temps tout est vrai absolument vrai merveilleusement vrai une profonde c’est une poche une poche invisible dans un costume pour y cacher mille choses comme faisait Harpo Marx qui dissimulait le monde entier dans son manteau entrez entrez comme lui dans la profonde de votre vie dans votre poche secrète dans votre poche invisible entrez dans votre poche intime afin que je vous sauve que je vous ensauvage avec mes tours et mes détours Zéno BIANU

Zéno Bianu
Em dic res a les mans res a les butxaques no li manllevo el meu nom a ningú me'n dic el meu que és no tenir nom el meu pare era escamotejador el meu germà era escamotejador jo sóc escamotejador el Gran Escamotejador jo subtilitzo jo dissimulo jo rampinyo jo ho passo tot al blau jo passo a l'as jo faig desaparèixer jo faig aparèixer un poc com Déu - guardant totes les proporcions jo sóc un mentider vertader si voleu no un vertader mentider no no un mentider vertader perquè si tot és fals al mateix temps tot és vertader absolutament vertader meravellosament vertader un fondo és una butxaca una butxaca invisible a una disfressa per amagar-hi mil coses com feia Harpo Marx que dissimulava el món sencer al seu abric entreu entreu com ell en el pregó de la vostra vida dins la vostra butxaca secreta dins la vostra butxaca invisible entreu dins la vostra butxaca íntima a fi que us salvi a fi que us ensalvatgi amb els meus volts i revolts                                                    Z.B.                                             (Versió catalana: BRG)

Carole Lombard (1)

PEL·LÍCULA

Carole Lombard té braços.
Mira'ls en blanc i negre;
i s'ajunten amb l'esquena
que, mig nua, tu et vols menjar,
ara que ja vas al llit,
derrotat somiatruites.
Aprèn de les pel·lícules
que nodrir-se millor
equival a clavar
els ulls excitadíssims
en la carn que volà
cap al foc fet oblit.
Llepes el gel d'un somni:
li treus el vestit negre
a la senyora gana,
i entre els dos us ho feu,
quan ella a tu,
més tu a ella.

                                          BRG
                                          Agrupament de la peresa
                                          Res Publica Edicions, Eivissa, 2001

Joan Miró (1)

Une étoile caresse le sein d'une négresse
un escargot lèche mille nichons
d'où jaillit le pipi bleu du pape-roi
ainsi soit-il

                                      Joan Miró

Una estrella acaricia el pit d'una negra
un caragol llepa mil mamelles
d'on raja el pipí blau del papa-rei
així és ell

                                      J.M.
                                      (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Francesc Català-Roca

Cels Gomis i Mestre (7)

Per acabar aquest tema, heus aquí tres dites sobre el dimoni recollides a Barcelona:

A les dotze de la nit,

corre el dimoni per sota el llit.

Qui parla tot sol

parla amb lo dimoni.

Qui es mira de nit al mirall

veu el dimoni.

                                                                                        Cels Gomis i Mestre (1841-1915)

                                                         La bruixa catalana (El dimoni. Aparicions nocturnes)

Dimoni de Mallorca, màscara de fang esmaltat

Pierre Jean Jouve (1)

LA PUTAIN DE BARCELONE

Ose entrer après moi dans ces portes claquantes
Où suffit la cheville ardente d'un regard
La grotte brune avec le parfum du volcan
T'attend parmi mes jambes

Je suis la communiante des poils noirs
Le regard inhumain les soleils hébétés
J'ai traversé vingt fois sous un homme la mer
Le sol gras de la mer et le bleu et les moires

Ton membre de lumière mes globes de malheur
Et l'oeil couché sous une bouche décorée
Ce sont là mes plaisirs mes vents mon désespoir.

Une ombre te retient l'univers te soutient
Client! Nous deux épouvantés en un
Paraissons une fois sur l'éternité noire.

                                                              Pierre Jean Jouve

LA PUTA DE BARCELONA

Gosa d'entrar rere meu per aquestes portes empipadores
On n'hi ha prou amb la clavilla ardent d'una mirada
La balma morena amb el perfum del volcà
T'espera enmig de les meves cames

Sóc la combregadora dels pèls negres
L'esguard inhumà els sols embajanits
He travessat vint voltes sota un home la mar
El sòl greixós de la mar i el blau i els reflexos

El teu membre de llum els meus globus de desgràcia
I la mirada ajaguda sota una boca decorada
Allí hi són els meus plaers els meus vents el meu desesper.

Una ombra et reté l'univers te sosté
Client! Nosaltres dos espaordits en un
Un cop mostrem-nos sobre l'eternitat negra.

                                                                      P.J.J.
                                                                      (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Joan Colom

Cels Gomis i Mestre (6)

Alcoholisme

Perquè un borratxo avorreixi el vi, se li dóna bromera de cavall barrejada amb vi. A la Gironda, per a fer-se passar la borratxera, diuen que s'ha de beure sang d'anguila.

                                                            Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
                                                            La bruixa catalana (Remeis populars)
                                                            Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1996

Cels Gomis i Mestre (5)

Pèls

Excrements de gat negre deixatats amb aigua blanca i vinagre del més fort i bullits durant tres hores, fins que agafin la consistència de sabó, són un gran remei perquè no surti pèl a la cara de les dones (Barcelona) (A la Gironda, per a fer-se sortir la barba, diuen que n'hi ha prou de fregar-se ben bé la cara amb gallinassa).

                                       Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
                                       La bruixa catalana (Remeis populars)
                                       Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1996

José de Ribera (El Españoleto), La mujer barbuda, 1631

Cels Gomis i Mestre (4)

Cervell

Per curar l'atac cerebral s'obre un colomí de viu en viu
i s'aplica al cap del pacient (Barcelona).

                                                                              Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
                                                                              La bruixa catalana (Remeis populars)
                                                                              Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1996

Fotografia: Biosfera.cat


Sílvia Munt va interpretar la Colometa al cinema
Sílvia Munt va interpretar la Colometa al cinema

Cels Gomis i Mestre (3)

Ronya

Qui menja serp no pateix de ronya (Benifallet).

                                                          Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
                                                          La bruixa catalana (Remeis populars)
                                                          Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1996

Nastassja Kinski
Fotografia: Richard Avedon

Cels Gomis i Mestre (2)

Enverinament

Menjant orenga (Origanum vulgare) es cura qualsevol enverinament.

                                                                        Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
                                                                         La Bruixa catalana (Remeis populars)
                                                                         Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1996

Orenga en flor
Fotografia: Kaboompics

Cels Gomis i Mestre (1)

Ennuec

Per fer-se passar l'ennuec s'olora la crosta de sota del pa tancant ben bé la boca.
Es fa la mateixa cosa per fer-se passar el singlot.

                                                                               Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
                                                                               La bruixa catalana (Remeis populars)
                                                                               Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1996

Salvador Dalí (Cistella de pa)