Les hores que fugien
pels atzucacs,
topen, esmaperdudes,
contra el passat.
Sonen obscurs rellotges,
que no hem vist mai.
Una gleva de pols
és, cada instant.
I, el migdia, una frèvola
caixa d'albat.
Mans de cera bastien
un ample mur.
Ja el temps s'escola, dòcil,
cap al futur.
Jordi Pàmias
Cançons de la nit benigna (1975)
 |
| Fotografia: blocs.xtec.cat |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada