Res no és mai massa poc, o tot és res,
o tot és poc, amb els records, també.
Amb els records, no val la fantasia?
Amb les mans buides, cap a tu me'n torno.
Res no ho és tot i tot vol ser el no ser,
perquè de sobte, sempre, se'ns assembli.
Som, doncs, no ser i tot, i res, i dobles.
I haurem de dibuixar les ratlles llargues,
els somnis de l'infant que no vam ser
quan ben del cert la vida començava.
Perquè no fou com havia de ser,
i retrocedim al punt dolç i albat
de la primera meravella que era.
Comença, quan s'acaba, l'infinit.
S'acaba, quan comença, zero i nit.
Buscava amb mots allò nat del silenci.
M'hauré callat. M'hauré tornat d'oblit.
Per a morir-me escric, de sobte, teu
només i a l'amagada. Res va a tot?
BRG
Fugida en groc
Veus de paper núm.5
Fundació Sa Nostra
Eivissa, 2005
 |
| Fotografia: Xavier Miserachs (El Born Barcelona 1962) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada