y el viento y los faroles y los remos...
Abans que a l'oceà s'enfonsi l'illa
n'hauràs de cantar la gran bellesa,
i els somnis ja colgats sota l'espessa boira
dels anys que ens afeixuguen.
Miro avui les estàtues destrossades,
la drassana antiga amb els vaixells de vela,
els joncars pantanosos on les noies riuen
i la casa roja de la cruïlla
on els pagesos posen les figues a assecar.
Tot allò que veig ja no existeix.
És just que els móns pretèrits
siguin per a molts engrunes del record
-record enamorat dels qui van viure
la joia encesa, el gaudi de la llum,
la taula parada sota l'ombra fresca
d'algun garrofer de fulla antiga.
Però em dol el tronc esqueixat del temps,
l'essència derrotada, l'ésser que es fon,
la llum ociosa que mata aquella llum tan plena
que ens bressava damunt la calma de l'onada.
Que vent, fanals i rems ens siguin, doncs,
goig amansit que tanca els ulls
veient el rosat dels ametllers
damunt el vermell d'una memòria que s'apaga
i reneix sempre en una eterna illa blanca.
Francesc Parcerisas
Bajo las raíces (40 años de Sepulcro en Tarquinia)
Edición de Ben Clark
La Isla de Siltolá
Sevilla, 2015
 |
| Mollets i xalanes i, al fons, la Casa Vermella Fotografia: Josep Maria Subirà |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada