dijous, 15 de gener del 2015

Raymond Queneau (1)

Vieillir


Ma jeunesse est finie
Ma jeunesse est partie
Je reste sur le cul
Avec quarante ans d'âge
J'ai pris le pucelage
De la maturité
Me voilà qui grisonne
Me voilà qui bedonne
Je tousse et je déconne
Déjà déjà déjà
Ah quand j'étais jeune homme
Que j'étais heureux! comme
Un lézard au soleil
Regardant mes orteils
Brunir l'eau
Et mon abencérage
Dresser son chapiteau
Les années comptaient peu
Les jours étaient légérs
Et toutes le nuits douces
Le ciel était bien bleu
Les lunes étaient toutes rondes
La neige était bien tiède
Les blondes étaient blondes
J'avais une cravate
En soi-e naturelle
Le molet fort agreste
Le pied bon comme l'oeil
Oui oui mais maintenant
C'est bien bien différent
Suis suis à bout de course
Je dévale la pente
Dies irae, dies illa
Sic ibo ad astra
Mais comme ce farceur
Tombant d'un ascenseur
Disait aux spectateurs
Des différents étages
Qui le regardaient choir
"Jusqu'à présent ma foi
ça ne va trop mal
j'espère fermement
que ça continuera
encore un peu comme ça"
Ainsi malgré les ans
La ride et l'urinal
Le bide et l'emphyséme
La toux et un moral
tant soit peu nostalgique
Philisophiquement
Je vieillis essayant
Sans feu et sans charbon
Sans lard et sans lardons
Sans oeufs sans cinéma
Sans ouisqui sans soda
Sans beurre sans taksi
Sans thé ni chocolat
J'écris quelques poèmes 
Qui valent je l'espère
Ceux que j'élaborais
Lorsque j'avais vingt ans
Je les signait d'ailleurs
De la même façon
q-u-e-n-e-a-
u-r-a-i-grec mond
                               Raymond Queneau

ENVELLIR
La meva joventut s'ha acabat
La meva joventut se n'ha anat
Em quedo de cul
Amb quaranta anys d'edat
M'enduc el donzellatge
De la maduresa
Veieu-me canós
Veieu-me posant panxa
Estic tossint i faig broma
Ja ja ja
Ah quan era un jove
Que n'era de feliç! com
Una sargantana al sol
Em mirava els dits dels peus
Emmorenint l'aigua
I el meu abenceratge
Dreçar el seu envelat
Els anys comptaven poc
Els dies eren lleus
I totes les nits dolces
El cel era ben blau
Les llunes eren totes rodones
La neu era molt tèbia
Les rosses eren rosses
Tenia una corbata
De seda natural
El panxell fort agrest
El peu bo com la mirada
Sí sí però ara
És ben bé diferent
Sóc sóc al final de la cursa
Vaig baixant la barda
Dies irae, dies illa
Sic ibo ad astra*
Però com aquest bromista
Caient d'un ascensor
Deia als espectadors
Dels diferents pisos
Que el miraven caure
"Fins ara per fe meva
això no va gens malament
espero fermament
que continuarà així
encara una mica amb aquestes"
Per això malgrat els anys
L'arruga i l'orinal
La garjola i l'emfisema
La tos i una moral
ni que sigui poc nostàlgica
Filosòficament
Envelleixo assajant
Sense foc i sense carbó
Sense sagí i sense llardons
Sense ous sense cinema
Sense whisky sense soda
Sense mantega sense taksi
Sense te ni xocolata
Escric alguns poemes
Que valen espero
Com els que elaborava
Quan tenia vint anys
Els signava aleshores
De la mateixa manera
q - u - e - n - e - a
u - r - a - i - grec mond
                                    Raymond Queneau
                                    (Versió catalana: BRG)
*Un dia d'ira, aquell dia/així que vaig a buscar les estrelles

File:HarrowingBermejo.jpg
Bartolomé Bermejo (Còrdova, cap a 1440 - Barcelona, cap a 1498)
 Crist guiant als patriarques al Paradís (1480), Institut Amatller d'Art Hispànic, Barcelona.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada