dissabte, 31 de gener de 2015

Acabant gener

ACABANT GENER

La soledat, en companyia,
troba el raig de la lluna, ferm,
que mamoteja blancor d'alta
desmesura, tristesa i brill.
Tot el silenci vol parar
de caure com un embriac
sense llibertat ni destí.
Els mots i, abans, l'errata gran,
el vaticini del teu cos
que encara en somnis jo m'estimo,
a mesura que el vaig perdent
al fons d'un pou pregó i sedec.
Tal un crit en el laberint,
la porta de sortir-ne, closa.
Sense esperaça, la nuesa.
Sense puresa, el vent del temps.
Perquè ella ha estat l'abandonada,
la pobresa a la nostra casa,
allunyament la poesia:
perquè perdràs, si l'has guanyada.
Les coses, potser aquesta vida,
tot el que no sabrem, se'n va;
tot el que volem, recomença.
La bellesa és com el desig
que negre torna prop del vell
esbocament de l'alegria.
Aporta els mots perduts, a posta,
i els escomet la gargamella,
la teva, la nostra, escanyada
a un túnel fosc i interior.
Contrari camí cap on vas,
si no véns més per on venies.
Homes que en el silenci moren
quan els abandonem, fills d'illa,
platges de còdols i les ànimes
buscant la fi de l'horitzó.
És, cadascú, tothom, i els altres,
tapades ombres per la llum,
estances noves, descobertes
enmig d'estranyeses confuses.
Conec l'oblit dels meus records
llençats al cau de la nit aspra
i llarga com un protocol
del desesper continuat.
Tot és de tots i res de franc.
Tot és de la fragilitat.
L'amor és de color vermell
i la vergonya sembla crosta
de quan érem infants i cecs,
futur passat en el present.
Si escric, la punyida, el misteri,
la confraternització...
I no hi haurà d'haver més por,
si escric més, quan desapareguis,
quan t'assemblis. bella, a la mort.

                                                     BRG
                                                     31-I-2012


Fotografies: BRG

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada