dissabte, 28 de gener de 2017

Annabell Manjarrés Freyle (2)

Una soledad anfibia
Una mañana puede desprender
las cáscaras de la que ayer suspiró y lamentarse bajo las sábanas.
Se pone de pie una máquina de carne sin el fantasma orgulloso,
renunciando al sueño unos minutos más
bajo las sábanas, bajo el tapete, bajo una culpa desconocida.
Al lado, en la mesa de noche,
una tacita sin te ni tinto te abre los brazos y dice:
“Sube la roca hasta lo más alto, pequeña Sísifo”.
Sabes que a nadie servirá ver una roca en la cima
pero los dioses obligan.
Sobrescribir tu nombre encerrándolo en un círculo
no devolverá a la que ayer suspiró.
Tu nombre es tu vestido,
tu apellido, tu chaqueta:
Annabell Desnuda Manjarrés Freyle.
Y, por supuesto, tus zapatos no son tu destino,
pero pueden andarlo.
Has visto adormecer el tiempo,
oh sí que lo has visto:
el cuerpo virar hacia un rincón,
en el intento de reconstruir los discursos de la que ayer suspiró.
Y quien hoy suspira suplica dormir todas las ganas de volver
y adormecer el deseo infantil
proyectado en sábanas acogedoras
e ilusiones portátiles.
Sería más fácil acostumbrar el deseo a lo próximo o aniquilarlo
para que los días de agua o de tierra sean excelentes.
Tender la cama, en todo caso,
será como vestir el nombre
de quien a solas recibe tu cuerpo.

                                           Annabell Manjarrés Freyle

Una solitud amfíbia

Un matí pot desprendre
les escloves de la que ahir va sospirar i lamentar-se sota els llençols.
Es posa dreta una màqina de carn sense la fantasma orgullosa,
renunciant al somni uns minuts més
sota els llençols, sota el tapet, sota una culpa desconeguda.
Al costat, a la tauleta de nit,
un tassó sense te ni vi negre t'obre els braços i diu:
"Puja la roca fins al més amunt, petita Sísif".
Saps que a ningú li servirà veure'n una roca al cim
però els déus obliguen.
Sobrescriure el teu nom tancant-lo dins d'un cercle
no farà tornar la que ahir sospirava.
El teu nom és el teu vestit,
el teu llinatge, la teva jaqueta:
Annabell Nua Manjarrés Freyle.
I, per descomptat, les teves sabates no són e teu destí,
però poden caminar-lo.
Has vist endormiscar-se el temps,
oh sí que l'has vist:
el cos virar cap a un racó,
en l'intent de reconstruir els discursos de la que ahir sospirava.
I qui avui sospira suplica de fer consdormir totes les ganes de tornar
i d'endormiscar el desig infantil
projectat a llençols acollidors
i a il·lusions portàtils.
Seria més fàcil avesar el desig que és proper o anihilar-lo
per tal que els dies d'aigua o de terra sigui excel·lents.
Estirar el llit, en tot cas,
serà com vestir el nom
de qui en solitud rep el teu cos.

                                                       A.M.F.
                             (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Zach Weston (Al llindar)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada