divendres, 20 de gener del 2017

Philippe Jaccottet (24)

L'HIVER

J'ai su pourtant donner des ailes à mes paroles, je les voyais tourner en scintillant dans l'air, elles me conduisaient vers l'espace éclairé... '
Suis-je donc enfermé dans le glacial décembre comme un vieillard sans voix, derrière la fenêtre à chaque heure plus sombre, erre dans sa mémoire, et s'il sourit
c'est qu'il traverse une rue claire, c'est qu'il rencontre une ombre aux yeux clos,
maintenant et depuis tant d'années froide comme décembre...
Cette femme très loin qui brûle sous la neige, si je me tais, qui lui dira de luire encore, de ne pas s'enfoncer avec les autres feux dans l'ossuaire des forêts?
Qui m'ouvrira dans ces ténèbres le chemin de la rosée?
Mais déjà, par l'appel le plus faible touchée, l'heure d'avant le jour se devine dans l'herbe.
                                             Philippe Jaccottet
L'HIVERN
He sabut malgrat tot donar ales a les meves paraules, les veia girar guspirejant a l'aire, elles em duien cap a l'espai il·luminat...
Ja que estic tancat dins el glacial desembre com un vell sense veu, rere la finestra cada hora més fosca, errívol dins la seva memòria, i si somriu és que travessa un carrer clar, és que retroba una ombra d'ulls clucs, 
ara i després de tants d'anys de fred al desembre...
Aquesta dona molt lluny que crema sota la neu, si callo, qui li dirà que encara llueixi, que no s'enfonsi amb els altres focs a l'ossari dels boscos?
Qui m'obrirà dins d'aquestes tenebres el camí de la rosada?
Però ja, per la més fluixa crida sentida, l'hora d'abans del dia s'hi endevina a l'herba...
                                                            Ph.J.
                                             (Versió catalana : BRG)
Fotografia : Albert Renger-Patzsch (Avet tombat durant una tempesta, 1925)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada