5
Llengua per a l'amor,
llengua per a la pàtria,
per a un anhel enllà del Temps,
on regna l'última Puixança;
llengua que es transfigura
quan per la seva arrel oculta,
per la seva flor rara,
la poesia trem o canta;
llengua que així estimem
i que sabem que també acaba.
La flama lírica s'abranda
-no és igual anys o segles-
d'aquesta vida limitada.
Si diem, és que hem de morir.
La poesia enamorada
d'una llengua, és més poesia
perquè la sap caduca. Passen
homes i parles, s'estremeix
la poesia així aferrant-se
a una música moridora.
Ah!, més íntima la besada,
si el vent d'ales
somou aquesta pobra llengua,
rica de segles -els passats,
els que vindran-, però damnada.
M.Villangómez Llobet
 |
| Toni Cardona (Sense títol, col·lecció particular Antoni Torres Font) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada