i clares com la llum també perduda.
Altes, en un sentit no cridaner,
sinó escoltat des de lluny per nosaltres
mateixos, els perdedors que hem protagonitzat
aquests fets sobre els quals voldríem escriure
i no sempre podem
o en sabem.
És avorridor, no debades,
haver-lo perdut, perdre el temps, estar perdent-lo.
I és meu aquest color que llepa el cel
des d'un silenci profanat,
de sobte, pel trencament dels somnis.
9-VIII-2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada