HORTENSE FIQUET, MULLER DEL GRAN CÉZANNE
El què de l'art s'acaba al Père Lachaise.
Impura geometria del destí.
L'afegitó tranquil és als pinzells
i el nerviosisme afecta la consciència.
M'estimes, Metropolitan Museum,
jardí amb cadira sota l'ombra certa
d'allò que s'amagava dintre nostre.
Ho trobarem? Va ser només misteri?
Qui eren els altres i qui vàrem ser
els que després vàrem desaparèixer,
deixant tan sols un rastre enciclopèdic?
Surts als diaris quan pel món viatges
i especialistes t'estudien bé,
com si la zona obscura et molestés
i les magranes encetades, roges,
encara sols pengessin de les branques,
absurdes, grans o ofrenes d'abandó.
La cara lletja de l'amor no es veu
quan el busquem a les palpentes, joves.
T'hauré pintat amb dinou anys mil voltes
i sempre havia d'acabar rompent
el quadre i m'abraçava a tu, ben fort,
com un escalivat de les carícies
que en buscaria de més noves, teves
i dolces, i amb color de malendreç;
i amb la duresa de les mans mostrades
com a provat suggeriment d'amor,
del qual ens n'avergonyiríem, per sempre,
i així tot queda clar: que entre tu i jo
la vida va passar per no tornar
mai més, de cap manera, a fer-nos mal.
Les sines d'una estàtua de sal,
l'apunt llençat al foc de la besada,
l'origen cert del món entre les cames
i, en el silenci, totes les paraules,
totes les substitucions, les proves
d'haver patit la nosa, el desconsol,
qui sap si la certesa dels racons
on teranyines i una rata baden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada