VII
La meravella d'una llengua a cau d'orella
dictada per uns llavis aurorals;
la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
Cada imatge recorda una altra imatge,
recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
i és sempre l'escriptura palimpsest?
Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
El llenguatge, matriu i primavera,
estrafà la florent matriu primera.
Xavier Lloveras
Les illes obstinades
Edicions Proa, 1987
(Premi Carles Riba 1986)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada