dimarts, 30 de desembre del 2014

Les illes obstinades

De "Les illes obstinades" :

VII

La meravella d'una llengua a cau d'orella
      dictada per uns llavis aurorals;
      la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
      els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
      i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
       És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
        Cada imatge recorda una altra imatge,
         recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
         i és sempre l'escriptura palimpsest?
         Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
         El llenguatge, matriu i primavera,
         estrafà la florent matriu primera.
                                                           
                                                              Xavier Lloveras
                                                              Les illes obstinades
                                                              Edicions Proa, 1987
                                                              (Premi Carles Riba 1986)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada